“Un dels pintors més importants de la nostra generació dels huitanta, Juan Navarro Baldeweg, que per eixa faceta de la seua activitat va rebre en 1990 el Premi Nacional d’Arts Plàstiques, és també un dels nostres més grans arquitectes, la qual cosa en el terreny internacional li ha fet mereixedor, nou anys més tard, de la Heinrich Tessenow Medaillle, instituïda en memòria d’eixe singularíssim arquitecte alemany de Feliçment ha passat a la història el costum espanyol d’espanyolitzar els noms dels escriptors o dels pintors, en temps difícilment recognoscibles en aquells Honorato de Balzac, Alejandro Dumas, Marcelo Proust, Alberto Durero, i així successivament. A Julio Verne, tot i que hui en tots els altres casos s’ha tornat a la grafia francesa, entre tots l’hem amnistiat, com hem amnistiat també, curiosament, a Durero. ls temps heroics de la modernitat. Medalla que en 2012 obtindria un altre espanyol, Alberto Camp Baeza, company seu en la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Ferran.»

«Com no podia ser d’una altra manera donada esta doble militància de Navarro Baldeweg, que ha reflexionat molt sobre ella, hi ha gots comunicants entre les seues dos dedicacions, i en conseqüència no pocs dels seus quadros ens parlen d’arquitectura. No esta o aquella arquitectura, no el tipus de cites arquitectòniques que trobem sovint en el seu company de generació Pérez Villalta —que per cert havia iniciat estudis d’eixa carrera, i que ha fotografiat immillorablement, en clau molt Ed Ruscha, molts edificis neomodernos—, sinó l’arquitectura com a concepte».

Un dels problemes de l’arquitectura —ha dit Navarro Baldeweg en Conversacions amb estudiants (Barcelona, Gustavo Gili, 2011), en realitat una única conversació en la capital catalana, en La Pedrera, en
2006, arreplega per Gillermo Zuaznabar— és fer emocionant la vida, les coordenades de la vida;. Emocionants són certament els quadros que componen el bellíssim cicle de les Casas romanes, de 1984-1985, també conegudes com a Casas pompeianes, i per cert que els crítics d’arquitectura han assenyalat que una de les influències patents en els edificis del càntabre és la construcció romana. O els Banys negres (1986), tan matissianos i alhambristas, encara que davant dels banys d’este pintor ens porten a pensar també en les banyistes de Cézanne, un altre far generacional d’aquell temps espanyol. Sense oblidar els no pocs quadros inspirats en sa casa i el seu estudi de Xaló.

«Este quadro romboïdal, intens i lluminós, de dominant roja, en que canta el verd, va ser exposat en 2006 per la Galeria Senda de Barcelona en el marc de la individual de Navarro Baldeweg Habitació amb figura: Variacions. Innmediatamente després va ser ensenyat per la mateixa sala en Arc, on ho va adquirir la Fundació Bancaixa; en eixa edició de la fira, el pintor va ser a més l’artista triat per a l’estand d’El País, on també es van poder veure altres dos quadros del mateix cicle. Al mateix, relativament dilatat, pertanyen altres quadros que es van veure en els seus individuals en Marlborough-Madrid de 2007 i 2010. En totes estes variacions sobre un mateix tema, de la qual cosa es tracta és de representar una habitació —a vegades, decorada per un quadro, i en la que també hi ha un biombo—, amb una figura llegint, o dormint.