Es tracta d’una versió fosa en bronze, en una edició de sis peces, de la figura de la Infanta Margarita velazquenya, tantes vegades reinterpretada per Manolo Valdés que s’ha convertit en un símbol identificatiu del seu art. Presa del quadre Las meninas de Velázquez, la figura és, junt amb la Reina Mariana, un dels motius iconogràfics més repetits per Valdés al llarg de tota la seua trajectòria, en distintes versions, materials i formats.

Aborda el motiu per primera vegada junt amb Rafael Solbes en la sèrie La recuperació (1967-1969) d’Equipo Crónica. La percepció de la figura descontextualitzada, treta de l’escena velazquenya, permetia destacar encara més els volums de la vestimenta portant-la a les tres dimensions; era com si la figura mateixa reclamara eixir del quadre per a ser escultura. Va ser llavors quan Solbes i Valdés van decidir traslladar la figura a l’escultura, en una edició de múltiples realitzades en cartó-pedra amb l’ajuda de l’artista faller Vicente Luna i pintades després individualment amb diferents detalls. Amb un punt irònic la van titular L’ou de Pasqua. Inicialment es tractava d’una peça en sèrie que fugia del rang d’escultura equiparant el procés de producció amb la creació artesanal de les falles. La seua funció era la d’un element complementari a les pintures de l’exposició. Més endavant, l’Equipo Crónica va realitzar altres versions de la figura i de seguida van substituir el cartó-pedra per la fibra de vidre.

Durant els primers anys de treball en solitari després de la mort de Solbes, la figura va constituir un dels eixos centrals al voltant del qual Valdés va començar a definir el seu propi llenguatge artístic. Va realitzar en 1982, en paral·lel amb una sèrie de pintures, unes escultures en ferro i fusta, sense pintar, que interpretaven la Infanta des del punt de vista de llenguatges plàstics molt distints. Quan va començar a treballar sobre arpilleres, amb les seues costures i imperfeccions, va cercar en l’escultura efectos semblants. Al principi va treballar el relleu, en metall i en fusta, com si es tractara d’aportar volum a allò que estava pintant. Però de seguida es va decidir per treballar l’escultura en fusta, acoblant els cossos a partir de talossos encastats, encaixats uns amb altres, de tal manera que es produeixen unes diferències de textura, uns clavills i buits que en efecte remeten a les costures desembastades i als efectes propis de les imperfeccions de l’arpillera.

Ja en els anys noranta, coincidint amb les seues primeres produccions d’escultura monumental, Valdés va començar a fondre les reines, les infantes i les menines en bronze. Mentrestant, realitzava altres versions en diversos materials, com el marbre, l’alabastre o fins i tot el vidre. Les múltiples interpretacions que va fondre en bronze, amb diferents formats i emprant distints recursos per aconseguir els efectes de textura buscats, remeten totes, en major o menor mesura, a les escultures de fusta —estretament relacionades al seu torn amb els efectes de corporeïtat en la pintura— amb les seues irregularitats i els seus buits. Però el bronze imposa en tot cas, una presència més noble i solemne.