L’obra Introducció de l’artista Jordi Teixidor representa un retorn als valors intrínsecs de la pintura, com la materialitat i el color, convertint a més el suport en un element tan indispensable com la pintura mateixa. Realitzada el 1975 aborda una sèrie de variacions cromàtiques estructurades per mitjà de grans superfícies geomètriques, els contorns definits de la qual s’estableixen traçant alternativament perfils còncaus i convexos. La part inferior de la peça, referma l’empremta de la pinzellada mitjançant un accentuat contrast de grisos, expandits des d’una harmonia de proporcions. Estem davant un quadre que concedeix una importància semblant als materials i al gest creatiu, i on el tema passarà a un segon pla. Teixidor, pròxim al grup conegut com support-surface, presenta l’objecte de la pintura com la pròpia
pintura. No es tractava d’un retorn a les fonts, ni de la recerca d’una puresa original, sinó de la simple posada en escena dels elements pictòrics des de la neutralitat.

A partir de la carència d’un eix narratiu, l’autor avança amb Introducció alguns dels elements que l’allunyaran de la figuració, de la subjectivitat i de l’estètica del formalisme precedent a Europa. Per tant, l’obra posa en evidència el procés material de la seua realització, des de l’acció física i no mental de cobrir un llenç. El quadre integra un ordre serè, conformant amplis camps de color i formes senzilles, des de la tècnica combinada de pintura sintètica i oli. Com a resultat, l’artista treballa sobre un espai geomètricament pautat, servint-se d’una harmonia de proporcions, a pesar de no complir estrictament un rigor en la seua construcció. Les formes es retallen i al mateix temps s’enllacen, a partir d’un suau contrast cromàtic que ocupa la superfície completa del llenç. Es tracta de la seua pintura número 196, segons l’ordenació amb què Teixidor apunta cada treball que realitza. D’aquesta mateixa sèrie, hi ha altres dues versions, que l’artista va compondre també sobre llenç, una
vegada abandonada la fusta com a suport. L’estat de conservació és adequat.

El 1966 Jordi Teixidor comença a treballar com a conservador del Museu d’Art Abstracte de Conca i entra en contacte amb Fernando Zóbel, Gustavo Torner i Gerardo Rueda. D’aquesta manera, se submergeix en el món de l’abstracció, dins de la qual anirà evolucionant per mitjà d’una successió d’influències posteriors. A més, en aqueix mateix any forma part del grup Nueva Generación, promogut pel crític Juan Antonio Aguirre. Aleshores utilitzarà la fusta com a suport i coneixerà el grup Support-surface, promogut per teòrics i pintors francesos. Aquest col·lectiu apareix com a reacció als corrents minimalistes i neodadaistes dominants.

Destaca una segona influència: anys després, quan visita Nova York en 1973 i coneix la pintura de Bernett Newman, Ad Reinhardt i els plans de color d’obra de Rothko. Iniciaria una tercera etapa dos anys després, pròxima a la realització d’Introducció, on s’aproximarà al grup de la revista Trama, que representava la tendència support-surface a Espanya. Els membres d’aquest grup intenten recuperar un espai propi de l’art, el de l’anomenada “pintura-pintura”, inspirats parcialment pel grup francès Support-surface (1966-1972), d’acord amb postulats de les avantguardes d’entreguerres. En aquest sentit, les formes retallades que desplega a l’obra Introducció també vinculen el treball de Teixidor amb els plantejaments de la pintura hard-edge, desenvolupada en la dècada dels seixanta, que es distingeix de l’expressionisme abstracte perquè utilitza grans superfícies de color separades per cantons clarament definits.

Segons afirma Jean Clair, «la pintura renaix en la fisicitat del suport i de la superfície, des d’una relació dinàmica amb l’espai». Teixidor se suma a les teories que recolzaven el suport, establint una relació dinàmica entre aquest i l’espai, per evitar que es convertira en un element passiu del format. Aquests plantejaments, principalment entorn de la realització de l’obra Introducció, tenen com a objectiu acabar amb les velles interpretacions de la pintura, tractant d’alliberar-se de les significacions que se’ls podia atorgar, i aportant a la superfície un destacat protagonisme pel seu valor pictòric. D’aquesta manera, l’artista se situarà en un espai fronterer entre la geometria i el gest, entre l’ordre i la sensibilitat personalitzats en el color, que junt amb la geometria, seran els elements que utilitzarà per articular el seu discurs estètic. Sobre aquest concepte, Teixidor afirma en una entrevista amb Maia Aguiriano en Zehar (Butlletí d’Arteleku, Sant Sebastià, 1991), que «la geometria li ofereix un camp d’estructures pel qual es pot moure i a partir d’aquest pot generar determinades formes».

L’autor s’acosta a una abstracció radical en la pintura, per limitar-la d’aquesta manera als seus components essencials. El resultat d’aquest procés deriva en Teixidor cap a una pintura poc estrident, que exigeix una mirada tranquil·la, pausada, amb una contemplació en silenci. L’artista concentra i connecta així la pinzellada, el matís cromàtic i l’acte de pintar en un mateix procés.

Un any després de la realització d’aquesta peça, Teixidor participa en el Biennal de Venècia dins la mostra Espanya: Avantguarda artística i realitat social. 1936-1976. Després de la seua etapa novaiorquesa (que termina en 1982) torna a Espanya i s’instal·la a Madrid. A partir d’aquest moment, la seua obra es personalitza i es referma la relació amb la poesia i la música. Per tot això Javier Maderuelo afirmarà que Jordi Teixidor és un acadèmic de l’abstracció plàstica.