El 1895 Alberto Pla i Rubio (1867-1937) va irrompre com a centre d’atenció en el medi artístic valencià. La medalla de primera obtinguda a l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid pel gran llenç A la guerra! va ser el desencadenant del seu reconeixement com artista de primera fila. Havia estudiat a l’Escuela de Bellas Artes de la Academia de San Fernando de Madrid i a la de Sant Carles de València, i havia après directament d’Ignacio Pinazo i Joaquín Sorolla. La crítica de l’època va celebrar el seu cas com el del salt sobtat a la fama d’un artista revelació que, a pesar de la seua exquisida formació, era fins llavors desconegut per a entesos i aficionats. Poc després, en 1897, va arribar la confirmació del seu prestigi amb La tornada de la guerra. En aquest cas va obtenir una segona medalla al Saló de París, celebrada per Vicente Blasco Ibáñez com la reparació de la injustícia patida pel pintor aquell mateix any quan va presentar l’obra a Madrid. Segons el relat de Blasco a El Pueblo, el quadre va ser aclamat pel públic, però el jurat va declinar concedir de nou una medalla a un artista tan jove que ja n’havia rebut una altra al certamen anterior. Pla i Rubio va quedar emmarcat davall l’etiqueta de l’art naturalista, com s’anomenava llavors la tendència que avui qualifiquem com pintura social, compartida amb altres destacats mestres valencians com Vicente Borrás i, especialment, Antonio Fillol. Potser la forta competència entre pintors adscrits a aquesta temàtica, de la qual també va participar Sorolla, va convèncer a Pla i Rubio que hi calia buscar les seues pròpies senyes d’identitat artística en altres àmbits.

Aquest quadre és un magnífic indicador de la reeixida reorientació estilística que Pla i Rubio va escometre a partir de 1903 quan es trasllada a Barcelona per fer-se càrrec de la seua plaça com a docent. La pintura descriptiva de caire naturalista, amb la qual havia triomfat als certàmens nacionals, dóna pas a una més lleugera i delicada d’arrelam impressionista o, millor dit, d’un impressionisme modernista en què es fusionen caràcters i modes peculiars de la pintura valenciana i catalana. La pintura de Mir va impactarli d’alguna manera amb obres com La catedral dels pobres, que li mostrava una manera d’abordar la qüestió social molt diferent de la que ell havia desenvolupat en la dècada dels noranta. Pla converteix ara les escenes del treball camperol i de vida quotidiana en visions més poetitzades. La naturalesa esdevé l’escenari favorit de les seues composicions i Pla desenvolupa una interessant activitat com a paisatgista. En cert sentit s’aproxima al bucolisme de José Navarro i, com aquest, li agraden les visions lluminoses, però potser més matisades i vibrants. Pla i Rubio transmet una sensació d’immediatesa que entronca amb el vessant lluminista valencià, però sense imitar la factura d’altres artistes. Encara que com quasi tots els de la seua generació manté la mirada atenta a l’obra del mestre Sorolla, la seua evolució va per camins diferents dels del sorollisme més fidel. L’obra que ens ocupa, probablement realitzada entre 1906 i 1910, és una bona concreció d’això, perquè és una peça singular del modernisme valencià amb derivacions simbolistes poc a l’ús.

Aconsegueix brillants efectes de llum i ombres en un registre tonal predominantment alt, però no desfà les formes, que es mantenen sòlidament construïdes. Va més enllà que molts creadors de la seua generació i la incorporació d’un llenguatge divisionista, en ple auge en l’àmbit europeu de principis de segle i molt en concret a Itàlia, denota un desig accentuat de recerca de noves formes d’expressió. Els rics suggeriments sinestèsics d’un tebi dia de primavera banyat en contrastos de llums intenses i ombres matisades davall una figuera, escoltant el so de les paraules assenyalades en el llibre, potencien aquesta moderna sensibilitat lírica que destil·la allò transcendent a partir de la quotidianitat sense artificioses estratègies d’escenificació i sense caure en la trivialitat.