Cap a finals dels setanta, Joaquín Michavila necessita replantejar la seua poètica pictòrica. De fet, durant quasi dues dècades (1960-1978) havia fet propi i consolidat el seu llenguatge constructivista, acurat i perfeccionista, calculat i normatiu. En realitat, en aquesta etapa, havia aconseguit un especial reconeixement en la intrahistòria de l’art valencià del moment. Potser, amb els reajustaments i transformacions estètiques de la transició, junt amb l’emergència de valors joves que apunten altres opcions estilístiques, Michavila decideix donar un colp de timó a la seua trajectòria. De l’abstracció constructivista, reajusta el seu quefer entorn del paisatge, però amb un llenguatge carregat d’informalitat i gestualisme, d’opcions espontànies i esbossaments vivaços. Durant un poc més d’una dècada (1978-1990) es va entregar febrilment al nou recurs pictòric, centrat en dues sèries: El Llac i El Riu.

A la primera pertany l’obra estudiada. L’Albufera valenciana es converteix així en el leitmotiv de les seues representacions, executades amb traços solts i ràpids, sobre un horitzó alt en la composició, que li permet potenciar la tranquil·la superfície dedicada a l’aigua estancada, enfront dels volums de les alqueries que, de fet, centren l’atenció figurativa, sorpreses en uns filtrats jocs lumínics, normalment, del capvespre. Era, sens dubte, una manera diferent d’interpretar els paisatges del llac o del riu, sempre en contrastades interaccions entre cel, aigua i segments de terra i construccions pròpies de
l’emblemàtic lloc. Una lectura intimista i personal es va posar en marxa: havia descobert el propi codi emergent i diferenciat, al mateix temps, una altra etapa fonamental en la seua activitat pictòrica.

La sèrie El Llac es converteix en l’altre “pendant” estilístic de l’itinerari estètic de Joaquín Michavila, junt amb l’anterior constructivisme. Convé remarcar en el punt de partida observacional i empíric de la nova etapa. La percepció reiterada i directa de l’Albufera, en els capvespres i la seua obsessió per captar especialment els reflexos de les aigües, en les diferents situacions mediambientals, el porten a exercitar-se en cartons menuts i elaborar dibuixos i ceres de controlada coloració i viva gestualitat, dialogant, sobretot, masses, traços i angulacions reiterades entre verticalitat i horitzontalitat.

Formalment, les seues arrels pedagògiques acaben per fer-li descobrir i dictar-li un codi de representació bàsic, que de la inicial percepció imaginativa passa, de manera definitiva, a la memòria consistent. De facto, Michavila pinta ja clarament de memòria els seus treballs. I el protagonisme, més que l’aigua o el cel –que ocupen la majoria de l’espai de la representació, penjades entorn de la línia elevada de l’horitzó– ho acaben per assumir les franges habitades / treballades de terra, que es reflecteixen sobre l’extensió líquida, fent les delícies gestuals de la recuperada abstracció informal, com
a palanca d’identificació estètica del nou llenguatge plàstic de Joaquín Michavila.

Sens dubte, cal admetre que els codis de representació actualitzats i fixats a la sèrie El Llac s’han convertit en una estratègia paradigmàtica de reconeixement iconogràfic indiscutible, en la nostra cultura artística contemporània. Podem reconèixer, clarament, per exemple, el llenguatge de Lozano als seus arenals de platja, les estratègies pictòriques dels passos a nivell de Juan Bautista Porcar i també, clar està, les inconfusibles albuferes de Joaquín Michavila, la qual cosa implica que ha sabut –en les seues operatives reflexions per variar de poètica– elaborar una estratègia iconogràfica reeixida, reconeguda i acceptada en el context de la plàstica valenciana contemporània.

L’obra catalogada és representativa, per tant, d’aquesta facilitat compositiva, que potencia els arrossegaments del reflex dels volums forestals o arquitectònics sobre les aigües del llac o les vores dels rius,
duplicant, de fet, les seues taques contrastades, els cromatismes austers, amb preponderància de blancs i negres, sobre les gammes seleccionades, en cada cas, per a contrastar celatges de capvespres i ambigües opacitats líquides.