Aquesta taula va ser donada a conèixer per Adolfo Azcárraga el 1974 i, amb bon criteri, atribuïda al llavors anomenat Mestre de Cabanyes1, actualment identificat amb el pintor Vicente Macip (Albaida?, ca.1473/75-València, 1551), un dels artistes més destacats i al mateix temps més complexos de la historiografia de l’art valencià de principis del segle XVI. Un pintor la primera fase artística del qual ha estat correctament identificada amb les obres del conegut Mestre de Cabanyes.

Pel que fa a la taula en qüestió, mostra una similitud compositiva amb l’escena de la predel·la, d’idèntica iconografia, del Retaule de les Ànimes de l’Església de la Puríssima, de Quart de Poblet, desaparegut en 1936.

Les dues figures femenines centrals exhibeixen a les seues aurèoles daurades dos fragments de text, el de la Mare de Déu amb el “MAGNÍFICAT ANIMA MEA DOMINUM” (Luc 1:46-55) i el de l’altra, identificada amb una de les Maries, tal vegada la mare de Santiago [el Menor] i Josep (Mt 27:55-56): “MOSTRATE ES[s]E MATREM · SU[mat per te preces]”, que es correspon amb un vers de l’himne Ave Maris Stella que es canta en la Litúrgia de les Hores, les vespres de les festivitats marianes.

A la part superior, dempeus, apareixen tres personatges amb aurèola poligonal, que porten a les seues mans les Arma Christi utilitzades en la crucifixió i davallament de Crist: el martell, els claus i les tenalles. Dos personatges podem identificar-los amb Josep d’Arimatea i Nicodem, ubicats a l’extrem superior esquerre, mentre que dels altres dos situats a l’extrem opost desconeixem la seua identitat (potser criats o ajudants d’Arimatea i Nicodem), encara que un d’ells no porta aurèola i d’un braç li penja una bossa, tal vegada una figura resultat de la mímica dramàtica de les representacions teatrals de l’època. Els altres dos personatges són Maria Magdalena, a l’esquerra de la composició, i Sant Joan Evangelista, a la dreta.

La popular escena del Planctus Mariae, que forma part del cicle de la Passió, s’intercala entre el Davallament de la Creu i el Sant Enterrament, i té el seu origen en el segle XII, arran de la influència exercida per les meditacions dels místics medievals. La variació que pot presentar aquest tema en la disposició dels personatges i la complexitat de la composició en funció del nombre de figures que hi participen està en relació amb la influència exercida pels drames litúrgics d’aleshores. És un episodi emotiu, fruit de la pietat popular, que centra la seua atenció en el drama de la passió i la contemplació amorosa, commovedora i dolent de Crist mort.

Pel seu estil arcaïtzant, amb un fort dèbit quatrecentista, podríem datar la peça entorn de 1500. Tal vegada es puga relacionar amb una altra taula amb la representació de l’Oració a l’hort, de col·lecció particular barcelonina, les característiques formals i plàstiques de la qual són molt semblants.