Juan Uslé, llavors defensat a Madrid per aquell galerista pioner que va ser Manolo Montenegro (a qui devem, sense anar més lluny, la primera individual de Julian Opie entre nosaltres, que va tenir lloc el 1988), va ser un dels pintors espanyols que durant la dècada dels vuitanta del segle que ens resistim a dir passat van apostar per una via lírica. Deixant al darrere una prehistòria política —tret que comparteix amb algun altre pintor de la seua generació, entre ells la seua dona, Vicki Civera—, la seua abstracció lírica es va alimentar prompte d’un sentiment marí que un va tendir llavors a llegir en clau càntabra i post Pancho Cossío, l’admirable Pancho Cossío dels velers i de les galernes. D’altra banda, tots aquells que van elegir aquesta via lírica, i pense entre altres en José Manuel Broto, Miguel Ángel Campano, Xavier Grau, Carlos León, Manuel Salinas, José María Sicília i en altres que han vingut després, com pot ser Alberto Reguera, manifestaven en major o menor grau reminiscències dels seus predecessors de la generació dels cinquanta, ja foren espanyols, o francesos, o nord-americans, ja que, aleshores, el nord-americà va cobrar molt d’auge, entre altres coses perquè ens arribava via la crítica francesa, via, sobretot, Marcelin Pleynet, autor de L’enseignement de la peinture (‘L’ensenyament de la pintura’), de 1971, l’exegeta de l’obra de Robert Motherwell, de Joan Mitchell o de Cy Twombly.

Si aquella possible connexió Pancho Cossío no va arribar a explicitar-se mai, en canvi prompte va fer la seua aparició, dins de la producció d’Uslé, el cicle dedicat al capità Nemo, explícitament inspirat en Vint mil llegües de viatge submarí, una de les obres mestres de Julio Verne, el gran escriptor francès de viatges (imaginaris) i d’anticipació, el gran escriptor que ha
fascinat les infàncies de tants lectors.

El bell llenç de 1989 aquí present, titulat en anglès, mesura dos metres per dos, i està tot impregnat de mar, de blau ultramar, de salnitre, d’aqueixa baudelairiana fugida lluny a la que sempre inviten els ports, i especialment els ports septentrionals, els del mar del Nord, els del Bàltic, els del Cantàbric, els de la Costa Est dels Estats Units, el país d’adopció del pintor, el país on s’ha consolidat com un gran, encara que això no li haja impedit ser profeta al seu país, que ho ha sigut, i a la vista estan les seues exposicions institucionals al seu Santander natal, però també a Madrid (Palau de Velázquez), Barcelona (MACBA), València (IVAM, Fundació Bancaixa en 2011), Màlaga (Centre d’Art Contemporani en 2011) i així successivament…