La prolífica obra de Mariano Benlliure abasta tots els gèneres i tècniques escultòriques, i entre ella destaca el quasi centenar de monuments públics i funeraris.

En 1931 es produeix un important canvi polític nacional amb la proclamació de la Segona República i l’immediat exili del rei Alfons XIII, sent Marià Benlliure gran amic de la família reial i el seu entorn social,  dels quals havia rebut nombrosos encàrrecs. Aquesta nova situació va haver de crear-li una certa desorientació, tant pel seu cessament com a director del Museo de Arte Moderno, que dirigia des de 1917, com per la disminució de peticions d’obres. Aleshores va bolcar la seua enorme capacitat de treball a concebre obres que responien únicament a la seua creativitat.

És llavors quan escomet el modelatge de xicotets grups de temàtica costumista, sobre les feines del camp, com la conducció d’animals domèstics: un ramat, una porcada o la colla de titots protagonista de Les víctimes de Nadal.

Benlliure va modelar els grups de “pobletans amb els seus animalets” pensant en la seua terminació en ceràmica, segons relata al seu germà José, “(…) estic dedicat a la ceràmica en què vull ambientar els costums de cada una de les regions d’Espanya. Açò com comprendràs resultarà d’un interès i un valor molt gran, perquè el colorit dóna un major realç al modelatge (…)”2. A pesar d’això, només s’han localitzat fins ara en la seua versió en bronze.

Les víctimes de Nadal representa amb gran realisme i modelatge àgil, un pastor del camp de Salamanca, dirigint una colla de titots, precedit per un sagal que carrega la cistella del menjar, que dos titots intenten atrapar. Reflecteix un exhaustiu estudi de la morfologia d’aquestes vint-i-una aus, el seu important dimorfisme sexual, les seues robustes potes amb l’atrofiat esperó, el cap i el coll sense plomes, com també les excrescències carnoses, més desenvolupades als mascles, la papada davall el bec i unida a la seua part inferior —molla— i la protuberància carnosa que hi creix i penja a sobre —moc o reticle—. El pastor vist pantaló frunzit davall els genolls, samarra, calça espardenyes trenades als panxells, i porta una manta penjada del muscle esquerre i el gaiato subjecte amb la mà dreta. El sagal, cobert amb una gruixuda jaqueta de llana, bufanda al coll, pantaló curt, botins i polaines, porta la cistella amb les viandes penjada del braç esquerre, part cap a la qual es gira en sentir el picoteig dels titots, i subjecta contra el cos la seua vara amb la mà dreta.

El bronze reprodueix amb fidelitat els detalls del modelatge, que mostra el treball de diferents ferramentes, del lliscar els dits sobre el fang o el senyal de les empremtes digitals del mestre. Així mateix s’aprecien detalls del procés de fosa, com les gotes i regalims de la cera fosa. Tot això contribueix a conferir soltesa i naturalitat a l’obra.

Es va exposar en 1933 en el XIII Salón de Otoño de Madrid, junt amb el grup Hacia el redil, i en 1940 a l’exposició dedicada a l’escultor a les Galeries Pallarés de Barcelona. Des de desembre de 1996 pertany a la col·lecció de la Fundació Bancaixa.