Obra cromàticament més rara i desconcertant d’allò més habitual en el seu autor, Liliana (2002) és un relleu quadrat i monumental (aproximadament de tres per tres metres), construït ortogonalment. Va ser adquirit en Arco 2005 a la Galerie nächst St. Stephan de Viena, galeria que ha exposat obra de l’alemany en nombroses ocasions. La seua meitat superior presenta colors pàl·lids, molt de la casa, mentre que a la seua meitat inferior, construïda a base d’una quadrícula, hi regna una certa estridència. D’aquell any és una peça constructiva i cromàticament molt semblada, Aliaaa. Una vegada més, l’espectador percep la immensa admiració que Knoebel sent per Mondrian, la seua condició d’hereu d’Albers i altres dels professors de la Bauhaus, i també la sintonia, compartida amb Blinky Palermo i altres dels seus compatriotes, amb l’art minimal nord-americà. Però al mateix temps, està l’adepte d’una «polifonia dels colors», per dir-ho amb paraules de Carsten Ahrens. Els que estan ací en joc, a la part inferior i que retrobem en Aliaaa, haurien posat els pèls de punta a Mondrian, i així mateix a Albers o a Max Bill. Sense arribar a plantejar-se les coses tan heterodoxament com el neo-geo Peter Halley, l’obra del qual en el fons té un punt quasi pop, deliberadament provocador, a Knoebel, que a Madrid sol exposar a la madrilenya Galeria Helga de Alvear, on amb Angela Bulloch i DJ Simpson representa l’univers de la geometria, se li nota la seua pertinença inicial a la cua del cometa Beuys. Aquesta peça s’inscriu de ple en aquesta problemàtica tan peculiar que és la seua, una problemàtica substancialment lliure, aliena a les regles i als sistemes, incloent-hi el seu propi.