L’escena representa el passatge descrit pels evangelistes sant Mateu (26, 36-33) i Sant Marc (14, 32-37), succeït a la Muntanya de les Oliveres, o de Getsemaní. Ambdós evangelistes citen els tres apòstols que Jesús es va emportar per a orar: Pere, Jaume i Joan, i que per moments es van quedar dormits, com es reflecteix a la taula que estudiem.

Recentment Vicente Samper ha vinculat la taula de Fundació Bancaixa amb la conservada al Palau Ducal de Gandia, proposant, encertadament segons el nostre parer, que formaren part d’una mateixa escena de gran format. La taula de Gandia es coneixia fins ara amb el títol de Els atributs de la Passió, per aparèixer Jesús agenollat davant uns àngels que porten els atributs de la Passió, en lloc del canònic àngel que li ofereix el calze.

Al seu torn, Samper apunta que aquesta taula de l’Oració a l’Hort, ara mutilada, poguera ser la central d’un tríptic les portes del qual serien tres fragments conservats en The National Gallery of Ireland de Dublín i el de la col·lecció Laia-Bosch. Una proposta plausible la qual caldria considerar ja que, per la grandària aproximada de les portelles (uns 3 × 1’5 m), els dos fragments conservats (Fundació Bancaixa i Gandia) només representarien una tercera part de la taula central, que seria d’uns 3 × 3 metres. A més, iconogràficament la imatge més important d’un retaule dedicat a l’apòstol Sant Jaume siga l’escena de l’Oració de l’Hort, no és gens habitual, en tot cas seria més representativa la Transfiguració, o una imatge del sant. Quant a la procedència, Samper també planteja la hipòtesi que l’esmentat tríptic procedira de l’antiga església de Sant Jaume d’Uclés de València, situat enfront de la porta principal, on “estava pintat l’Apòstol Santiago amb alguns successos de la seua vida”, segons narra Fr. Josef Teixidor en les seues Antiguitats de València. Al nostre parer tindria més sentit que la taula titular fóra la figura de l’apòstol, amb els seus atributs, abans que una escena de l’Oració a l’Hort on el seu paper és secundari.

Estilísticament podem atribuir la taula objecte d’estudi, i les altres relacionades, al denominat Mestre d’Alzira, un pintor actiu a València durant la primera meitat del segle XVI. Deu el seu nom de laboratori a la seua presència en el retaule de la Mare de Déu de l’església de Sant Agustí d’Alzira, on en una de les seues taules, la del rei David, es consignava la data de 1527. A l’esmentada taula de la col·lecció Laia-Bosch, dedicada a la Santa Estirp, apareix part d’una cartel·la amb una inscripció on en una de les seues línies es recull la terminació d’un nom “…RA” i contínua la següent amb “el pintor ann 1528…”. Lamentablement s’ha perdut bona part del nom o cognom del pintor, encara que s’han apuntat alguns noms, com Juan Boyra, Pedro Buera, Juan Bonora, Gaspar Sopera o més recentment Diego Barrera, encara que seria el primer el que per cronologia coincidiria millor amb l’execució d’aquesta obra. No obstant això, fins al moment cap d’aquests pintors té obra atribuïda.

En definitiva, estem davant un artista la identificació del qual continua sent una incògnita. Segurament va estar en contacte, o va poder formarse, en l’entorn de Fernando Yáñez i Fernando Llanos, quan van treballar a València, sent un dels propagadors d’aquest nou codi visual renaixentista en clau leonardesca.