La devoció de València cap a la Mare de Déu dels Desemparats arranca, com és sabut, en el segle xv, arran de la predicació de Fr. Joan Gilabert Jofré a la Catedral després de veure un fet que el va commoure profundament: el maltractament i agressió d’uns xavals a un boig. Va incitar els patricis valencians a crear un centre d’acollida dels malalts mentals i va aconseguir que Martí V l’Humà dictara un Privilegi el 1410 per a la seua constitució, amb el nom d’Hospital d’Ignocents, insans i orats, i es va decidir posar-lo sota la protecció de la Mare de Déu amb el títol de Nostra Dona Sancta Maria dels Ignocents. Obviem, com és lògic, tot el procés i ens centrem en el tipus d’imatge elegida en un principi: de cos sencer, amb vestit bàsic, lleugera de pes, llisa per la part posterior i el cap lleugerament inclinat cap avant per poder-se adaptar sobre el fèretre dels acollits a aquesta empara.

Al llarg de diversos segles la imatge es conservava d’any en any a casa dels clavaris corresponents i van començar a manifestar-se les seues reproduccions per mitjà de pintures, dibuixos o gravats. Aquestes rèpliques, anomenades popularment verges de clavari, tenien una funció de veneració i de record, quan no de culte particular votiu, i s’hi anaven afegint els rics vestits, ciris o búcars de flors als costats, quan no cortines i per descomptat els exvots, sense faltar mai, lògicament, les imatges de dos xiquets desemparats a un costat i a l’altre inferiors de la imatge.

Un dels primers exemplars semblants al quadre que ens ocupa va ser fet i signat pel pintor valencià Thomas Yepes el 1644, i avui roman al Monestir de les Descalces Reials de Madrid. N’hi ha un altre de Simón Colomer datat poc abans, en 1638. Se’n coneixen també d’exemplars pintats per Jerónimo Espinosa el 1666 i Orellana esmenta que Joaquín Eximenis, gran expert en pintures florals, en va realitzar diversos.

El quadre que ara analitzem està atribuït, amb fonament, a la família Eximenis o Ximeno, recentment estudiada pel Dr. Marco García en la seua tesi doctoral on analitza els dos pintors amb el mateix nom, pare i fill, i la seua dedicació a les decoracions florals, concretament, entre altres obres, se citen quatre llenços en una capella del Convent del Pilar de València, on poden jutjar-se les similituds amb el nostre llenç, que ha d’atribuir-se a Ximeno fill. Aquest naixeria cap a 1676 i va morir, segons el dit Orellana al voltant de 1754. Per tant pot datar-se a mitjan segle xviii.

La Mare de Déu es troba davall un gran dosser, amb dos canelobres sobre les parets laterals i dos grans pitxers amb rams de flors diverses perfectament individualitzades i ordenades. A la part frontal de la imatge, rodejant totalment les figures dels xiquets desemparats, apareix una gran quantitat d’exvots.

Els exvots, d’origen molt antic —ja es coneixen a Egipte, Mesopotàmia i Assíria— abunden en el món clàssic i molt pròxim a nosaltres tenim un conjunt extraordinari procedent dels diversos santuaris ibèrics. Continuen en el món cristià, tant medieval com modern, i són expressions populars d’una visió antropocèntrica de la divinitat davant l’angoixa i el dolor humà. Són votius, és a dir, són el compliment d’una promesa materialitzada en un objecte, són una expressió d’agraïment per motius de salut o molt íntims  que es deixen com a empremta davant d’altres persones. El caràcter de protecció al desemparament de la nostra Mare de Déu està plasmat en aquest frontal desbordant, on se sumen personatges, joies, cristos o sants.

Complint sens dubte aquest mateix fi, la Fundació Bancaixa té un altre quadre menut amb aquesta mateixa advocació que reforça encara més, si és possible, l’aspecte devocional i afectiu.