La pintura valenciana de la segona meitat del segle xvii ha sigut durant molt de temps escassa i minoritàriament valorada, quan no ignorada per la historiografia sens dubte més centrada en les figures destacades del segle xvi i de la primera meitat del segle xvii. Sols recentment l’exposició dedicada al barroc valencià El triomf del barroc, en 2009, enquadrada en la sèrie de mostres La Llum de les Imatges organitzades per la Generalitat Valenciana i, contemporàniament a aquesta, la tesi doctoral brillantment defensada per Víctor Marco García a la Universitat d’Alcalá el 2010 han ordenat les seues etapes i definits els seus artífexs, donant a conèixer documents i atribucions noves

Si haguérem de justificar les causes d’aquell oblit, hauríem d’apuntar un cert sentit ampul·lós del barroc tardà, la quasi exclusivitat religiosa dels seus assumptes, impulsada per l’efervescència contrareformista després del Concili de Trento i les grans mesures dels seus quadres més significatius, castigats per un excessiu emmagatzemament derivat d’una desamortització que en la majoria dels casos va facilitar-ne la pèrdua o el seu deteriorament derivat de la desubicació dels llocs per als que van ser fets i la seua impossibilitat d’exposició pública als centres on van acabar.

El pitjor és que tot això va fer oblidar la potent estructura dels tallers i acadèmies privades d’aquell període, on es conjugava l’ensenyament de l’ofici amb les idees apreses de fora del propi territori, ja siga Madrid o Roma, que eren capaços d’assumir uns reptes compositius fins llavors no utilitzats.

Juan Antonio Conchillos Falcó, nascut segons Palomino, el seu gran amic, a València en 1641 i difunt en 1711 va ser sens dubte figura essencial en aquest esdevenir del que hem parlat. Aprenent al taller d’Esteban March, pintor un poc llunàtic, bon retratista i excel·lent artífex d’escenes de batalles, va assimilar el bon dibuix del seu mestre i es va distingir sempre per una pulcritud i correcció anatòmica que el va ajudar molt en el resultat final de les seues grans obres. Per aquella acadèmia, particularment fecunda la dècada dels seixanta, passen nombrosos artistes que nodriran les necessitats locals a què suara al·ludíem.

Cap a 1674 es desplaça a Madrid, on s’ajunta amb un altre valencià, José García Hidalgo, pintor i tractadista, que li facilita el contacte amb la Cort. Allí es deixarà influir per Carreño o Claudio Coello. A la seua tornada a València, en data imprecisa, continua amb un intens treball i és partícip de la prolongada estada a la nostra ciutat d’Antonio Palomino.

El llenç que ens ocupa, Menjada de Jesús amb els seus pares és important en la seua producció a la vista de la signatura i data, com també el bon estat de conservació enfront d’allò que s’ha apuntat més amunt. A més a més, és tot un tractat trentí: per una banda la pròpia escena tan íntima i domèstica com l’àpat de Jesús amb els seus pares —María i José— no oblida el simbolisme d’una altra trinitat, en sumar en les altures Déu Pare i l’Esperit Sant per damunt d’uns barrocs angelets que subjecten la creu que recorda a Jesús el seu posterior martiri.

Si a tot això afegim una composició equilibrada, ben resolta a manera d’escena teatral on dues pilastres amb agitats cortinatges augmenten el sentit de sacra representació, com un acte sacramental on no falta un acurat bodegó, de clara tradició hispana, i encara valenciana, tindrem tots els components per poder utilitzar aquest excel·lent quadre com una perfecta síntesi de la pintura del seu temps.