Els paisatges de Genaro Lahuerta responen, certament, a l’elaboració esquemàticament depurada d’un codi personal. Convé puntualitzar que Lahuerta (València, 1905-1985) s’enquadra entre els pintors que es van proposar, ja des del seu aprenentatge, distanciar el quefer artístic de l’heretat sorollisme, establert intensament en el marc acadèmic valencià. Per això era bàsic dirigir la mirada i les aspiracions cap a l’exterior.

Paisatge de secà pot considerar-se, en efecte, dins de les pautes recognoscibles i definides com a determinants del seu especialitzat llenguatge, en la seua interpretació de la naturalesa, que caracteritza plenament l’etapa de postguerra i els inicis de la transició. La prioritat atorgada a les formes horitzontals del paisatge —estructurat habitualment en capes superposades, que descendeixen des de l’elevadíssima línia superior de l’horitzó, amb la seua intensificació lumínica, en un celatge simplement endevinat, fins arribar al primer pla, d’un decidit envolupament de l’espectador—, junt amb la regulació zonal dels blocs cromàtics, sobris i contrastats en aquest joc de descens visual, constitueixen, efectivament, les claus bàsiques d’un codi personal, recognoscible immediatament, a què feíem referència.

És imprescindible tenir clara l’excepcional trajectòria artística de Genaro Lahuerta dels anys trenta, amb fortes incidències de les avantguardes en el seu original llenguatge d’aquella època, que va motivar fins i tot ressonàncies més enllà del context nacional, especialment en el marc francès. Després d’estudiar, com era costum, en Arts i Oficis, va passar després a l’Escola Superior de Belles Arts. La beca de 1932 el va portar a viatjar per Europa i descobrir altres maneres d’entendre l’art, que li serien fonamentals en la seua àvida capacitat d’assimilació. Després de la contesa bèl·lica, va harmonitzar la docència i la pràctica artística.

Retratista i paisatgista, també atenia a la representació de la vida quotidiana i de l’entorn, en especial en la seua beca africana de 1953. Justament l’obra catalogada que comentem (signada el 1964), és ja molt posterior a aquell viatge saharià, quan Genaro Lahuerta ha perfilat, per complet, la seua dicció paisatgística, carregada de consagrats elements informals. De fet, el seu “model paisatgístic” personal ha ajudat didàcticament a entendre com la naturalesa pot imitar l’art —que diria Oscar Wilde— per referir-se encertadament a aquesta decisiva influència estilística sobre la mirada i la manera de veure l’entorn natural, que una fórmula establida d’estructurar el paisatge arriba a consolidar culturalment i històricament.

Sens dubte, molts dels models iconogràfics, referits al paisatge contemporani, d’alguna manera s’han vist influïts pel desenvolupament, al seu moment, de l’abstracció, com a alternativa històricament incisiva enfront dels realismes. Tal és el cas que ens ocupa. Genaro Lahuerta aborda la seua pintura de paisatge, sense la presència humana ni la incorporació d’arquitectures rurals en els seus depurats plantejaments. És clar que, dins del gènere paisatge, poden evidenciar-se, contemporàniament, determinats paral·lelismes en la manera d’abordar-los estilísticament. Però sol ser clau recórrer —en els tòpics explicatius habituals, respecte d’aquest punt— a l’assentat principi diferenciador de què en la dedicació al cultiu del paisatge cada autor tendeix formalment a implantar i resoldre el seu propi llenguatge diferenciador. Conseqüentment, després d’allò que s’ha indicat, convenim a afirmar que Genaro Lahuerta va gestar des de la seua pràctica pictòrica, en allò referent al paisatge, un codi de representació personal i identitari.

Peça, doncs, summament característica, dins del paisatgisme valencià contemporani, del quefer pictòric de Genaro Lahuerta, on s’apliquen, exactament, les claus estructuradores del seu codi formal, ja descrit i analitzat.