Aquest paisatge és una de les versions pertanyent a les sèries en què l’autora reinterpreta, en la dècada dels vuitanta, composicions clàssiques. En aquest cas, es tracta d’un homenatge a Paul Cézanne, amb la relectura personal del quadre La mer a l’Estaque (1879). La composició, en el cas de Rosa Torres, és el pretext per a abordar la interpretació d’aquesta imatge concreta, exercitant-hi diferents solucions pictòriques i donant lloc a una sintaxi summament personal, a base d’un repertori de línies, plans, pinzellades, taques i traços, articulats en l’espai de la representació.

En aquest quadre, s’han utilitzat sistemàticament, traços plans que imiten, de manera explícita, els grafismes del retolador. La idea bàsica, posada en pràctica, és la d’investigar diferents codis, dins del llenguatge de la pintura, tractant de trobar noves solucions i efectes plàstics. L’estat de conservació del quadre, realitzat el 1987, és excel·lent.

En l’estructura d’aquesta composició paisatgística, poden diferenciar-se diversos plans horitzontals, tallats per les formes verticals dels arbres i pel pla central de les cases. D’una banda, els plans horitzontals tenen distintes solucions pictòriques; de fet, alguns dels esmentats plans repeteixen colors i formes (per exemple, el fullatge dels arbres a la part de dalt del quadre i l’abundant vegetació a la base).

D’altra banda, pot observar-se la rotunditat dels plans verticals dels arbres, realitzats amb colors càlids, fent destacar més, amb això, la seua verticalitat, com també el pla central, que aglutina les construccions de les cases. S’hi ha de tenir en compte que tots aquests plans estan al mateix temps rodejats de colors freds, verds i blaus, que encara reforcen més els seus contrastos. Així mateix, la direcció dels grafismes acompanya la presència de plans verticals, grocs i rojos als troncs i l’existència de construccions de plans horitzontals al mar i també a la base i diagonals del fullatge. Amb això s’afigeix complexitat perceptiva i riquesa formal al conjunt, summament estudiat.

Quant als tons cromàtics, cal subratllar que sempre es procura l’existència d’un joc calculat de distintes intensitats. A més, els traços estan superposats, tenint en compte precisament aquestes distintes intensitats de color, intercanviant i alternant els verds amb els blaus, una poquet més clars, i els negres. Per la seua banda, el blau fosc del mar, que és la taca més gran que manté el mateix to i color, remarca els càlids ocres i rojos del seu entorn.

Amb aquesta relectura iconogràfica, via Cézanne, Rosa Torres, en centrarse a l’Estaque, amb la seua relectura personal, entronca directament amb tota una sèrie de treballs pictòrics que diferents autors de l’avantguarda van dedicar justament a un concret paisatge físic. Iconogràficament, per tant, com ens ratifica la pròpia història, el lloc es va convertir en un estrany destí pictòric, vinculat al mirador del Golf de Marsella. Aquest repte iconogràfic es vincula a un destacat rosari d’ismes i de noms d’artistes, que entre 1860 i 1920 van treballar allí els seus projectes. Impressionisme, fauvisme i cubisme abriguen i correlacionen, definitivament, noms a l’Estaque, com ara Cézanne, Braque, Derain, Dufy, Marquet, Friesz o Renoir, entre altres.

No hi ha calgut restaurar mai, fins ara, l’obra.

A la vista del singular llenguatge pictòric desenvolupat per l’autora i els seus esforços per estudiar i reflexionar sobre els processos de relectura/ reinterpretació de les imatges, seria aconsellable poder disposar –en la col·lecció– d’obres de diferents moments de la seua trajectòria, per a poder exemplificar millor aquests èxits hermenèutics, de base sintàctica, estilística i iconogràfica, mostrats en el seu treball artístic.