L’obra Paisatge (2000) enllaça, a nivell de concepte, amb altres treballs de Sanleón, que comparteixen una mateixa estratègia compositiva de base, tendent a visualitzar de manera clara el pla de terra mitjançant la vista aèria. De fet, les seues investigacions entorn de la noció de paisatge, l’han conduït a entendre’l, per mitjà de la seua pintura, no sols estèticament sinó, sobretot, com una forma de coneixement i d’experiència personal.

En tractar-se d’una peça de gran format, el plantejament perceptiu motiva una sensació envoltant i de forta perspectiva, des del moment que es reconeix la posició a vista d’ocell del pla de terra. La resolució “a la línia clara” de les formes —esquemàtiques, amb la màxima neteja plàsticament i decididament monocromàtiques en la resolució— provoca / exigeix, així mateix, que s’hi busque introduir un element expressiu, a manera de contrast, amb la presència d’una rotunda taca negra. Tal eclipsi parcial d’una zona del paisatge, potser obri el camí a una interpretació amenaçadora i preocupant, d’arrel ecològica, a favor de la imprescindible defensa de la naturalesa.

Es pot afirmar que —des del plantejament estilístic i formal, que exercita l’obra— la línia és realment l’element exclusiu que determina, per complet, el nivell constructiu i de representació. A partir d’ací, els límits dels camps, l’extensió parcel·lada o la possible diferència de cotes, junt amb altres aspectes físics, característics sempre de cada paisatge, funcionen com a referències sintàctiques, per crear eficaces trames i potents estructures reticulars, capaces, per si mateixes, de conferir a la imatge resultant un rotund imperatiu estètic, on predomina clarament l’abstracció i la màxima síntesi estilística, fet que altera, per complet, el camp visual convencional de l’espectador i les seues habituals expectatives, enfront del desenvolupament formal que exigeix i comporta, evidentment, el fet de postular un concepte de paisatge diferent.

Sens dubte, la idea bàsica comentada i predominant, en l’enfocament que assumeix Sanleón (la línia com a element constructor, ascètic i homogeni, de l’obra), el que clarament s’hi patrocina estèticament és la meta d’aconseguir la màxima esquematització del paisatge, en una lectura iconogràfica original: el paisatge transformat en una concisa imatge aèria / virtual del mateix. Fet i fet, cal reconèixer que aquesta manera, altament conceptualitzada, d’entendre la pintura ha sigut una constant en moltes de les obres que el propi autor ha realitzat, dins de la seua relectura / reinterpretació del gènere de paisatge.

D’ací que la dita formalitat siga plenament representativa de la manera —molt pensada— de plantejar i assumir dita temàtica, en la materialització pictòrica, almenys en la part de la seua trajectòria, que afecta les últimes dècades. En realitat, la dimensió semàntica se supedita, dràsticament, al predomini sintàctic del llenguatge lineal, obligant l’espectador, d’aquesta manera, a reubicar la possible catalogació iconogràfica derivada de la seua lectura de l’obra, com també els enllaços iconològics de les referències històriques.

L’obra s’havia exposat —prèviament a la seua incorporació a la col·lecció de la Fundació Bancaixa— a Venècia, l’any 2000, a l’Espai Antichi Granai. Atés que la trajectòria de l’autor ha desenvolupat etapes diferents en el seu quefer pictòric, seria aconsellable que la col·lecció incorporara, així mateix, alguna obra més de les dites fases.