Pintura a l’oli sobre tela, representativa d’un dels temes freqüents a l’obra de Juan Bautista Porcar com són els enclavaments ferroviaris. L’escena de l’obra Pas a nivell recrea un moment quotidià per mitjà d’una composició equilibrada que ens acosta clarament a la seua última època. De pinzellada solta, abundant en una proporció de cel de major amplitud, equivalent quasi als dos terços del quadre, la peça utilitza colors plans amb uns pigments més purs i una variació en la forma respecte a altres èpoques. L’autor incorpora a les obres uns primers tons ocres i rogencs fins arribar, en aquest cas, a l’aplicació de gammes grisenques i blaus a partir de l’eliminació del detall. D’aquesta manera, la imatge afavoreix una variació de la composició de l’autor que passarà de pintar la precisió en el gest, a pintar el sentit de l’atmosfera.

El retrat del lloc, molt probablement localitzat al Castelló natal de Porcar, junt amb el protagonisme de la seua llum canviant aporten el ritme a l’escena. D’altra banda, l’alteració de la perspectiva als pals i troncs dels arbres en Pas a nivell, es combina hàbilment amb les ombres i punts de fuga de la tanca que recorre la via del tren. Amb tot això, la manera de plasmació subjectiva de la naturalesa que realitza l’artista en aquesta obra l’acostarà a una estètica expressionista, des d’una línia d’experimentació que no s’aparta mai del seu treball, fins i tot als últims anys de producció. L’obra es troba en adequat estat de conservació, sent adquirida el 1978, quatre anys després de la defunció de l’autor.

Després de fundar en 1915 l’agrupació Ribalta centrada en la pintura natural del paisatge, i que amb el temps passarà a ser coneguda com l’Escola Mediterrània, Juan Bautista Porcar continuarà desenvolupant aquesta temàtica durant tota la seua vida. Els escenaris són triats principalment des de localitzacions pròximes i vinculades als seus records natals i posterior residència a Castelló. Els ambients portuàries, passos a nivell, marjals o episodis al seu jardí componen els continguts de la seua pintura, una vegada allunyada dels temes infantils identificats popularment per mitjà de les sèries ‘nens’ començades el 1919. A partir de l’any 1965, Porcar comença a tenir problemes en la visió. La seua dificultat per a la contemplació derivarà en una transformació formal de la seua obra, abundant-hi la pinzellada solta i una major proporció de color i de llum. El seu estat d’ànim s’insereix també en les fórmules de representació de la realitat, que destaquen un mode més subjectiu, personal i poc convencional d’expressar les escenes als seus quadres. La renovació del seu llenguatge artístic queda patent a l’Autoretrat de 1974, realitzat assegut al seu jardí només unes setmanes abans de la seua defunció. Destaca la composició del rostre, les pinzellades de tons verds i àcids del qual l’acosten a un expressionisme que recorda Matisse.

Les representacions de Porcar compten amb les referències familiars del treball en l’agricultura i les fonts contextuals de la geografia castellonenca que el va acompanyar tota la vida. A diferència de la seua pintura de xiquets, on destaca una forta absència de perspectiva, amb molt poca intenció de destacar l’espai i la profunditat, als seus paisatges serà característic l’estudi del lloc. A poc a poc aniria assentant una iconografia personal, de temàtiques i fórmules recognoscibles, la primera fase de la qual va ser premiada amb les medalles de les Exposicions Nacionals de Belles Arts: Pas a nivell (1950) i Portuària (1954). L’autor reflecteix l’ambient d’aquest tipus de representacions sense gent, on només les pròpies línies del paisatge organitzaran l’estructura de l’obra.

Porcar és un dels pintors valencians més representatiu durant la postguerra. Destaca la seua col·laboració en la protecció del Patrimoni Artístic, com també el seu interès professional per l’estudi dels jaciments arqueològics de la regió. En les seues obres proposa solucions de perspectiva i noves formes de representació personals que s’allunyen de les fórmules acadèmiques.