En el seu pas (1960-64) per la “nova figuració” madrilenya, formant part del Grupo Hondo, al qual es va adscriure, com a reacció a la forta presència de l’abstracció en aquell moment històric, exercita Genovès una neofiguració expressiva, que serà la base estilística de la seua posterior consagració al realisme sociopolític. Així, després d’un parèntesi crític personal, es relaciona amb moviments de fort ideari antifranquista i la seua activitat pictòrica va catalitzant-se decididament, al llarg de la segona part dels anys seixanta, cap a un compromís militant i explícit. De fet, ja en la dècada dels setanta Juan Genovès ha pres plena consciència de la rellevància del seu propi quefer artístic, de cara a les noves exigències que els inevitables canvis polítics presagien, en l’últim tram del franquisme i l’arribada de la transició a Espanya.

Dos tipus de plantejaments temàtics presenta en els seus treballs d’aquesta conjuntura sociopolítica: d’una banda, la representació de l’individu aïllat i de la soledat del subjecte, en un marc de crisi existencial, davant els assalts de la duresa controladora del règim; d’una altra, la mirada explicativa i analítica del comportament dels grups i fins i tot de la multitud, en el context social de repressió viscuda. Justament en aquest segon bloc, potser el més representatiu del seu compromès treball, pertany l’obra analitzada: Presos polítics. Clarament testimonial de la situació, el quadre s’adscriu a les històries de la ciutat que Genovès propicia. Amb evident influència cinematogràfica i vigilant vista d’ocell en la seua composició, els reiterats grups de tres persones creuen l’espai pictòric, en el doble sentit d’orientació. “Uns van i altres vénen”. Sobre un homogeni fons monocrom i fosc, de fortes ressonàncies dramàtiques, els detinguts, emmanillats, són conduïts als seus empresonaments, amb molt diferent actitud a la dels seus “acompanyants”. L’estat de conservació és bo i així està degudament documentat.

Les obres de Juan Genovès d’aquesta època són paradigmàtiques del realisme social i polític internacionalment reconegut en la història de l’art contemporani. D’estil directe, en la seua composició, hereu així mateix de la influència exercida per les imatges dels mass media en l’art, Juan Genovès sap restringir la interpretació de tals imatges en allò referent al testimoni que l’exercici artístic pot aportar a la història contemporània. De fet, algunes de les seues obres s’han convertit en referència visual obligada de la nostra transició, després de ser, també, espill narratiu de la vida ciutadana davall el franquisme d’aquelles dècades. Estil de caracteritzat impacte realista, a cavall de les imatges pròpies de documentals cinematogràfics, de sèries fotogràfiques o reportatges de revistes, les obres de Genovès beuen de la vida diària, en la immediatesa formal i en la capacitat de conscienciació, mentre que, sense oblidar els valors plàstics, prioritza decididament la base denotativa de les estudiades escenes, desenvolupades en l’expressiu joc de l’aïllament, el buit, la foscor, el secretisme, la censura i la repressió.

En aquesta frontissa figurativa, entre l’individu i la multitud, entre la ciutat mig deserta o abarrotada, entre la fugida i la trobada, s’ha definit el llenguatge pictòric de Juan Genovès, en la seua decidida aposta per la figuració realista. En un context on la prohibició de les reunions era dràstica, atendre al comportament de la multitud, com a tema pictòric sistematitzat, era tota una manifestació de rebel·lia. La base compositiva dels seus quadres és, d’aquesta manera, la representació d’escenes captades des d’una perspectiva en picat, que protegeix, fins i tot, el contemplador, en la seua llunyania observacional. Així, el temor defineix, figurativament, també la por observada i assumida. Observar i descriure, testimoniar i fer història.

Presos polítics, obra de 1973, s’integra plenament en la memòria de la ciutat controlada / assetjada des del poder. Sis grups de persones, com en una processó predeterminada, de doble fila, creuen l’espai de la ciutat, en orientació inversa. Només la postura dels braços del subjecte central, emmanillat, denota la seua marcada qualificació de pres, en cada un dels conjunts. No és un simple passeig pels carrers. Es tracta d’un transport, que, al seu torn, connota l’existència extravisual d’altres espais de repressió previs i posteriors. Un fragment narratiu, per tant, d’una seqüència dilatadament testimonial, entre el silenci, l’aïllament i la soledat individual, tristament acompanyada des del control compartit.