Estem davant dues atractives taules que, per les seues dimensions i composició, haurien de formar part del guardapols d’un retaule. Per la disposició dels protagonistes, dos profetes, que cada un mira cap a un costat diferent, se situarien al retaule en laterals oposats.

La primera de les taules representa el profeta Jeremies, vestit amb túnica daurada decorada amb motius esgrafiats i un mantell verdós amb sobrecoll roig, a més d’anar cobert amb un casquet a manera de la kipà [gorra jueva, obligatòria a les sinagogues i altres llocs sagrats]. A la seua mà esquerra subjecta un filacteri amb la inscripció: “Ieremie: XPS DNS [Christus Dominus] captus : est [in] pe[ccatis nostris]…”, del Llibre de les Lamentacions, atribuït al mateix Jeremies, format per cinc poemes que evoquen la destrucció de Jerusalem després de ser ocupada per Nabucodonosor II en el 587 aC. El fragment pertany a la quarta lamentació, versicle 20, en referència a les conseqüències de la infidelitat d’Israel.

La segona peça representa el profeta Isaïes, abillat amb una rica túnica daurada i una capa roja, mentre subjecta amb la seua mà esquerra un filacteri amb la inscripció següent: “Isaye: cum: sceleratis: deputatus: est…”, extracte del Llibre del mateix profeta de l’Antic Testament (53: 12).

La base de la policromia d’aquestes obres és tremp, sobre la qual s’aprecia amb nitidesa un treball d’esfumat amb un material gras que podria ser també un tremp de rovell, o un tremp de rovell emulsionat amb oli, o bé directament un oli.

Els tocs a manera de regatino són propis del tremp, amb colors cobrints, però amb una pel·lícula pictòrica prima, mentre que la resta del treball, incloent les laques, semblen concordar millor amb un treball a l’oli. Les taules es troben en un estat de conservació òptim, encara que és possible que a mitjan segle xx foren intervingudes per a dotar-les d’aqueixa aparença individualitzada per a entrar millor en el mercat artístic, perquè la franja superior de les obres, d’uns 8 centímetres, és afegida.

La primera referència que coneixem d’aquestes dues taules és del professor nord-americà Chadler R. Post, quan en 1953 ens informa que a penes dos anys abans havien estat a la venda a la Kende Galleries, de Nova York. Després d’uns anys de trasbals incert van entrar a formar part de la col·lecció de la Fundació Bancaixa el 1997.

Leandro Saralegui, en 1954, relaciona aquestes dues taules amb altres tres segurament procedents totes d’un mateix retaule, que formarien part del guardapols. La primera és un bust del profeta Daniel que es trobava a la col·lecció valenciana de Julio Iranzo, altres dues que va veure en un altre moment a la mateixa capital, sense concretar la seua ubicació, amb la representació del profeta Amós i una altra amb el Pare Etern. Aquestes dues últimes les identifica, o com ho expressa: “tinc la persuasió”, que són les mateixes esmentades per Elies Tormo a la seua obra Llevant, quan pel seu pas per Ayora escriu que té aquesta localitat una església parroquial del segle xvi i restes d’un castell, i també “algunes taules en un temple pròxim”. No-res més al respecte, cap altra dada. Així, la identificació de les taules del Pare Etern i el profeta Amós amb les que va veure Tormo a Ayora és, segons el nostre parer, a falta de més dades, poc sostenible, i per tant no podem afirmar que tots els altres fragments de guardapols esmentats, incloent-hi les dues taules que estudiem, procedisquen d’algun retaule originari d’una de les esglésies d’Ayora.

Aquestes dues taules, per factura i estil, són plenament identificables amb les obres atribuïdes al pintor Pere Cabanes I (doc. 1472-1531), les obres del qual anteriorment s’adscrivien a l’anomenat Mestre d’Arts. Va ser Soler de Hyver, en 1982, qui va plantejar la hipòtesi d’identificar aquest mestre amb el prolífic pintor valencià Pere Cabanes, ja que el 1515, junt amb Martí Cabanes i Nicolàs Falcó va pintar un retaule destinat a Bocairent coincidint amb el que hui en dia es conserva a la dita localitat atribuït al Mestre d’Arts. El seu primer treball com a retaulista va ser el conjunt de la capella de Sant Nicolau de la Catedral de València, el 1472. En 1509 realitza un retaule a la parròquia d’Adzeneta del Maestrat. La personalitat més madura i definida pel seu estil és la taula conservada a la catedral de València dedicada a la figura de Sant Bernabé i que fa parella amb un Sant Antoni de Pàdua a la
mateixa catedral.

No és difícil posar les obres que estudiem en relació amb els guardapols i figures de sants del Retaule del Judici Final, del Museu del Belles Arts, possiblement la seua obra més emblemàtica, o les del Retaule de la Transfiguració, del Museu de l’Almodí de Xàtiva.

La seua obra filiada al Renaixement italià, però conservant la tradició gòtica per la influència flamenca, presenta unes figures volumètriques de rostres arredonits suavitzats per una espècie d’sfumatto amb rostre dolç i mirada penetrant. Podríem discernir entre obres més flamenquitzants produïdes en una primera època que es vincularien a l’escola del Mestre de Perea, com el retaule de la Mare de Déu dels Àngels de l’ermita de Sant Feliu de Xàtiva i obres més italianes que el situarien en una època posterior i les vincularíem a l’estil del Mestre de Borbotó, com les taules de Sant Joan Baptista, Sant Sebastià i La Crucifixió conservades a la col·lecció Cruces de Barcelona.

L’artista empra tipus humans, tristos, fràgils de complexió, de caps ovalats, amb colls on s’adverteixen els tendons, marcant-se molt els ossos orbitals, amb muscles molt estrets, amb un ull més gran que l’altre quan no presenta els rostres de perfil, amb un cert tret escultòric de les figures que de vegades mostren certa desproporció.

Membres del seu taller van ser el seu fill Martín Cabanes (Mestre de Borbotó) i el seu germà Antoni Cabanes (Mestre de Xàtiva), amb els qui col·laborà ben sovint, com constatem al mateix retaule de la parròquia de Borbotó davall l’advocació de Santa Anna i al del Judici Final conservat a la Torre de Canals; també veiem la influència dels Osona, sobretot en alguns rostres masculins barbats i que enllaçaria amb l’obra del flamenc van der Goes. Tenim constància documental que Rodrigo de Osona i Pere Cabanes es van associar com a pintors el 1482.