L’obra Prometeu, realitzada en tècnica mixta sobre taula, representa l’episodi del personatge mitològic que roba el foc a Zeus per entregar-lo als homes, amb la particular lectura en clau social de Josep Renau. Al quadre destaca la figura de Prometeu, projectada amb una perspectiva dinàmica, que naix de la línia de fuga definida a l’extrem inferior esquerre, per expandir-se des de diversos angles. El protagonista de l’al·legoria és representat mentre lluita contra l’àguila, enviada pels déus per a menjar-se el seu fetge cada dia, i tracta d’alliberar-se de l’argolla i les cadenes que el capturen a la roca.

L’acció s’emfatitza per mitjà de la contorsió en l’anatomia y la seua pronunciada musculatura, que aborden la composició des d’una estètica pròxima a l’expressionisme abstracte. Dominen els traços negres i gruixuts que estructuren l’esquema de moviment en tota la superfície de l’obra, on els materials emprats s’asseguren en una tècnica mixta, amb major presència d’olis i arenes. La gestualitat i el dramatisme es refermen mitjançant un cromatisme pròxim als colors primaris, on dominen els tons càlids —contrastos rojos a l’extrem superior, emulant la flama— i la pinzellada contínua. L’obra representa l’escenificació d’una tragèdia on un horror vacui, enquadrat abruptament, revist la dimensió total de la peça des de la frontalitat. La composició s’equilibra amb les gammes de blaus que es contraposen en l’extrem esquerre de la peça i aporten major llum al paisatge lúgubre.

L’etapa d’exili berlinès de Renau (1958-1982) es va caracteritzar per l’escassetat d’il·lustració gràfica. És probable que aquest canvi d’orientació artística obeïra al seu nou estatus socioprofessional a la RDA, que li va permetre dedicar menys temps al cartell publicitari i ser creativament més lliure. Durant el període de realització d’aquesta obra (1961), l’autor compagina la pintura com una activitat intimista de retrats, naturaleses mortes i paisatges, amb la pràctica dels murals i els treballs de fotomuntatges. En aquest sentit, Renau aprofita tota la capacitat metafòrica i simbòlica dels elements artístics per crear un imaginari visual col·lectiu, pronunciat sempre en termes d’estricte present. Convençut de l’aspecte revolucionari de l’art, des del contingut de les seues imatges, podem relacionar l’argument de Prometeu amb la lluita per la llibertat en aquell moment social: El mateix any de la realització de la pintura es començava a construir el mur de Berlín i durant el període li encarregaven la pintura mural de La conquesta del sol (denominat després L’ús pacífic de l’energia nuclear) que defensava l’emancipació de l’home amb el domini de les forces energètiques de la naturalesa.

No obstant això, l’escassetat de pintura va ser un element destacat en la seua producció artística, que s’inclinarà per la difusió de masses en els formats de cartell, mural, fotomuntatge o cinema. A l’obra Prometeo s’interrelacionen alguns ingredients nascuts de la seua experiència com a col·laborador en els projectes de l’artista David Alfaro Siqueiros, així com altres components de perspectiva surrealista, expressionisme dadaista alemany i referències als murals mexicans d’artistes postcubistes.

A la mitologia grega Prometeu és el Tità amic dels mortals i protector de la civilització humana que, robant el foc dels déus per entregar-lo als homes, desperta el càstig de Zeus. La seua història també és narrada en l’obra Prometeu encadenat del poeta Èsquil i s’ha representat en altres pintures d’artistes com Rubens, en les versions de 1612 i 1636, escapant de l’Olimp amb la flama, en José de Ribera, on el personatge és encadenat per Vulcà (1630) o Jan Cossiers (1638), però potser la més pròxima a l’estètica de Renau siga el mural sobre Prometeu de l’artista mexicà José Clemente Orozco, els treballs del qual coneixeria en la seua etapa com exiliat en aquell país. Aquest autor també representa les figures distorsionades i fortament expressives, amb colors vius. Algunes cultures identifiquen Prometeu amb el coneixement, que evita que els homes visquen en una foscor perpètua.

Josep Renau va ser un intel·lectual revolucionari. La necessitat de trobar un codi personal va provocar l’associació d’una sèrie d’imatges per a la lectura de les quals no es necessitaven coneixements previs, perquè estaven narrades per mitjà d’un codi popular. En aquest cas, la comunicació en l’obra arriba amb un episodi mitològic que permet la seua connexió social.