Aquests dos llenços, tinguts per anònims des de la seua adquisició per la Fundació Bancaixa, han de ser atribuïts, sense cap gènere de dubtes,  almenys pel que fa a les seues fruites, al pintor romà Gioivanni Paolo Castelli, anomenat lo Spadino.

El gènere de pintura de fruites —bodegó o naturaleses mortes—, ja venia d’antic, encara que sempre acompanyat d’escenes o personatges, i en gran manera amb caràcter simbòlic. Mai no va ser considerat al mateix nivell que els quadres històrics i sempre romania admirat per les persones molt cultes o que coneixien els seus significats ocults. Sense aprofundir en aquests significats, sempre s’hi insistia en els plaers de la vida terrenal i, en el millor dels casos, els més manyosos tractaven d’enganyar l’ull humà.

D’altra banda, no obstrueix les regles del decor contrareformista del nord, encara que sí a la Llombardia o a Espanya. En tot cas, i abans de la irrupció de Caravaggio era matèria dels tallers locals quasi com a exercici de còpia per als aprenents.

A la Llombardia no podem oblidar les composicions manieristes d’Arcimboldo (1527-1593) i aquest protagonisme es plasmarà amb Caravaggio (1571-1610), a partir de la seua estada a Roma entre 1592- 1593, quan treballa al taller del Caballero d´Arpino. El bodegó oferirà un estímul diferent lluitant per ser fidel a la realitat i aconseguint protagonisme per si mateix. Aquestes composicions ixen de les ombres i ressalten el seu sentit tàctil, i quasi arribarà al metafísic amb el seu contemporani Sánchez Cotán (1560-1627).

Giovanni Paolo Castelli, anomenat lo Spadino, va assimilar prompte a la  Ciutat Eterna els caràcters d’Abraham Brueghel (1631-1697) i dels flamencs que hi treballaven. Les seues fruites són inconfusibles, exuberants a la seua superfície i de bellesa quasi evanescent. Notem les seues bresquilles amb pell vellutada que podrien arribar a donar al·lèrgia als qui la patisquen tocant les vertaderes, Un raïm aspre, ben arreglat, de grans llargs, i una carabassa sensual i quasi provocadora. Els seus arreglaments fruiters produeixen una atracció especial en artistes de Roma, Milà o Bolonya, i hem de dir que la seua fama ha perdurat durant molts anys i és fàcil trobar al mercat de les subhastes o d’antiquaris pintures seues d’alta qualitat.

Ambdós quadres estan a més compostos amb les seues respectives parelles d’amorets o puttis, xiquets nus i alats, com Cupido, que tracten de recuperar motius clàssics. Si cercàrem algun antecedent, a anys llum estilísticament d’aquests més aviat toscos i grossets, pensaríem en la Camera degli Sposi a Màntua, d’Andrea Mantegna o en alguns de Miquel Àngel, de la Sixtina. Si volguérem exemples més pròxims, no oblidaríem els que amb tant d’encant i encert va realitzar en escultura o ceràmica Marià Benlliure.