Manuel Moreno és avui un pintor escassament conegut i a penes recordat en les històries de l’art valencià, i de qui és difícil suggerir una pintura emblemàtica si no s’està familiaritzat amb els fons dels museus. No obstant això, la seua pintura Els cirialots (Museu de Belles Arts de València), fou destacada per la crítica quan es va presentar en el marc de la Manifestación de Arte Valenciano que va tenir lloc a Madrid el 1923. Si jutgem el dit pintor pels retrats oficials que va realitzar a la postguerra, poc es pot destacar d’excel·lent al marge d’un academicisme a l’ús, però açò mateix podria certament dir-se d’una sèrie de pintors valencians que havien iniciat en la seua joventut una trajectòria prometedora. La tragèdia de la Guerra Civil va ser una divisòria de difícil superació per a molts artistes, i les dècades següents van crear una situació que els va projectar cap al desconcert i la desorientació; una pèrdua de referents que els va dificultar mantenir el nivell estètic després del naufragi que va suposar la contesa. Moreno va ser un conreador del retrat i el paisatge que va obtenir, en 1941, la càtedra de Paisatge de l’Escola de Belles Arts de Sant Carles a València, sent el responsable de transmetre a les noves generacions el concepte i pràctica d’aquest gènere. Moreno havia tingut entre els seus mestres José Benlliure Gil, el qual pel que feia al paisatge va depurar prou el seu estil, i ens va deixar amables imatges de suau i plàcid colorit. Com a professor, Benlliure va ser un home prou actiu que ben sovint va organitzar excursions amb els seus alumnes per l’entorn de València per pintar a l’aire lliure.

L’obra que ara es presenta degué ser el resultat d’una d’aquelles mirades que els artistes valencians de la seua generació van projectar en els anys vint sobre la naturalesa a la recerca de noves perspectives i objectes de representació al marge de visions retòriques, entregant-se a assumptes que s’oferien de manera immediata en tot allò que divisava la mirada de l’artista. Així, quan Moreno va pintar a Sagunt, no es va detenir davant les ruïnes ni les que podien ser les vistes més identificables de l’entorn, sinó als racons o declivis de les vessants. I, com succeeix en aquest exemple concret, ho va fer amb un llenguatge dens, exuberant i sintètic alhora, que entroncava amb el paisatge que venia desenvolupant-se a València a l’entorn de l’agrupació de la Joventut Artística Valenciana. Moreno Gimeno, com tants paisatgistes d’aleshores, va partir de la tradició de l’impressionisme valencià que representaven Sorolla i els sorollistes, però va conduir aquesta herència cap a una pintura de major solidesa i pasta que en aquesta obra en concret podria acostar-se més a la tradició postimpressionista que representava l’obra de Darío de Regoyos. La vista de Sagunt va ser pintada el 1921, en plena joventut de l’artista. Hi aborda el tema del camí d’un calvari que va estar molt de moda entre els artistes d’aquesta generació des que Rusiñol els va descobrir com a motiu paisatgístic poètic. En primer lloc Moreno pinta el camí i amb els xiprers vorejant-lo, després dels quals es veuen fragments de la silueta de la ciutat antiga. Allò singular d’aquest llenç és que presenta el descens del camí i la ciutat a un nivell més baix, just el contrari del que era corrent en aquestes vistes dels calvaris. A l’exposició que Moreno va presentar al Cercle de Belles de València al desembre de 1921, figurava una titulada Calvari de Sagunt. El comentarista anònim de la mostra retreia al jove artista la potència dels camps cromàtics i l’absència de vibracions lumíniques i atmosfèriques, però precisament és aquest allunyament de la vibració un dels trets de major atractiu i modernitat de l’obra. En aquest sentit opinava el crític que: «El cel diàfan és llum, no és color, i les masses de núvols no són color tampoc, sinó subtil i lleuger vapor en continu moviment i expansió molecular»; tanmateix, considerava que Manuel Moreno estava en camí d’aprofundir en els secrets de la línia i del color i d’aconseguir triomfs definitius: «Tot està en ell: condicions artístiques i amor al treball; també creiem advertir en aquest jove pintor amor a l’estudi, i com la cultura és un tercer element necessari per a arribar a la meta». Amb tot, l’impressionisme continuaria gravitant en l’obra de Moreno durant un temps al llarg del qual va seguir produint composicions d’un certa frescor i atractiu colorit.