El protagonista de l’escena principal és el patriarca Sant Ignasi d’Antioquia, com indica la inscripció del lateral de l’obra: “SANCTI IOANNIS AU/DITOR ET DISCIPULUS / SANCTUS IGNASIUS / MARIE VIRGINIS DE / VOTUS ANTIOCHE / NUS PATRIARCHA / A BEATO PETRO / TERTIUS”, que podríem traduir com: “Sant Ignasi Antioquè (d’Antioquia) oïdor i deixeble de Sant Joan, devot de la Mare de Déu, tercer patriarca (successor) del beat Pere (sant Pere)”.

Es desenvolupa a l’interior d’una estança, on apareix Sant Ignasi d’Antioquia, un dels primers Pares de l’Església, o Apostòlics, per la seua proximitat cronològica a la dels apòstols; de fet se’l considera deixeble de Sant Joan Evangelista. Va ser bisbe d’Antioquia (l’actual Antakya de Turquia) i va morir màrtir a Roma en temps de l’emperador Trajà, segurament en el 117.

A la nostra obra apareix un neòfit prostrat davant el sant, a qui entrega una carta, alhora que amb la seua altra mà li assenyala la finestra que apareix al centre de l’habitacle. S’hi desenvolupa la continuació del relat, una figura femenina, la Mare de Déu, que recull l’esmentada carta. Davall de la citada finestra se situa una taula amb un llibre, sobre el qual s’eleva un cor amb el monograma de Crist (JHS) en lletres d’or, que segons la llegenda és el que van trobar en obrir el pit de Sant Ignasi d’Antioquia després del seu martiri.

Durant l’Edat Mitjana circulaven ja algunes cartes llatines que s’atribuïen a Ignasi, que els autors antics no havien esmentat mai. Segons la Llegenda Daurada, sant Ignasi va ser deixeble de sant Joan, i segons la tradició, va escriure una carta a la Mare de Déu, de qui va rebre resposta.

Pel que fa a l’autoria, la taula objecte d’estudi presenta les qualitats pictòriques desenvolupades durant els últims anys de la vida de Joan de Joanes, a finals de la dècada dels anys setanta del segle XVI. Els rostres es tornen més humans, replets de matisos, de gestualitats un poc més emotives, a vegades amb una policromia dolçassa, destacant els colors ,pastel i els tons rosacis, verdosos, grocs, violacis terrosos, blaus celeste, sovint lluminosos i atrevits. Comparem el rostre de la figura de Sant Agustí del retaule de Bocairent (1578-1579), avui en la col·lecció Arango, el rostre del qual se’ns mostra amb tota la crueltat terrenal, humanitzat, quelcom lacònic i més sumari, com ocorre amb el Sant Ignasi d’Antioquia que ací estudiem, les carnacions del qual han deixat de ser suaus i delicades, per a ser una miqueta més crues, que no per això deixen de mostrar-nos una notable qualitat i nitidesa plàstica.

Quant a la procedència d’aquesta taula, no hi ha res cert, però resulta interessant recordar el retaule que Joanes va pintar per a la capella de la Mare de Déu de Gràcia del convent de Sant Agustí de València, cap a 1578 (segons consta en el seu testament del 20 de desembre de 1579). L’esmentat retaule estava compost per set escenes principals dedicades a la Mare de Déu. De moment se n’han localitzat tres: l’Assumpció de la Mare de Déu, del Museu de Belles Arts de València, l’Adoració dels Reis, en una col·lecció particular (ambdues 94 × 61 cm) i la Vinguda de l’Esperit Sant, de la col·lecció Lladró de València. (94 × 63 cm). Aquesta última podia estar ubicada al carrer central del conjunt i casualment la taula que estudiem, de 63 cm d’amplària, formaria part de la predel·la. A més, la seua iconografia és completament mariana, protagonitzada pel primer escriptor cristià que va defensar la concepció virginal de María, cosa no gens habitual en la plàstica hispana de l’època, i tal vegada proposada pel pare fra Juan Morató, el qual va encarregar el retaule del convent augustinià.