La taula representa un sant Jeroni penitent, mig agenollat, seguint un dels tipus iconogràfics de la tradició cultural convencionalitzada, com a sant eremita penitent a la seua gruta, rodejat d’uns paisatges rocosos i boscosos d’arrelam joanesca —que al·ludeixen al seu retir penitencial a la gruta del desert de Calcis, a la frontera amb Síria—, i prostrat davant un crucifix, en actitud o gest contemplatiu.

En una de les seues mans subjecta una cudol amb què s’autodisciplina, mentre que l’altra mà subjecta i assenyala un llibre que reposa en la seua falda, segurament la Vulgata o potser les seues epístoles. Als peus del crucifix apareixen el capel cardenalici, el lleó i també una calavera, atribut habitual del sant i símbol de la transitorietat de la vida, com a memento mori.

La part superior de la zona pintada presenta una forma corba on queden insinuats vestigis d’una antiga motlura lobulada, el que ens fa suposar que formaria part d’un retaule, potser encara amb una estructura gotitzant que ens indicaria que podem estar davant una obra datable a mitjan segle xvi (ca. 1550).

Les característiques formals i estilístiques de l’obra ens permeten atribuirla al pintor Onofre Falcó (ca.1539-1560), qui va executar tres escenes del Retaule de Sant Esteve, procedent de la parròquia d’aquesta mateixa advocació de València. La resta de les taules van ser executades per Joan de Joanes i es conserven al Museu del Prado. De les tres atribuïdes a Falcó, l’Ordenació de Sant Esteve es localitza al mateix museu, on un dels sacerdots, situat dempeus a l’esquerra, presenta un tipus figuratiu molt semblant al sant Jeroni objecte d’aquest estudi, amb la seua barba poblada i indefinida, el nas punxegut, el seu cànon allargat, la definició de la musculatura i els ombrejos, el tractament dels plecs, com ocorre també amb els dos sajos dels Improperis.

Igualment podem relacionar aquest Sant Jeroni amb un altre que s’ha atribuït a Onofre Falcó, d’una col·lecció particular valenciana. Ambdós coincideixen en les postures forçades, en la tonalitat de la paleta pictòrica (una miqueta més fosca que en Joanes), en l’elaborada anatomia, en la configuració dels paisatges del fons, o en el tractament de les laques, que vénen a evidenciar uns estils íntimament lligats a les propostes pictòrica de Joan de Joanes.

Onofre Falcó es documenta per primera vegada el 1539, treballant a la capella de la Mare de Déu del Populo, de l’església de l’Hospital General de València. En 1552 se l’anomena pintor de la ciutat de València i prepara les taules d’una predel·la que després pintaria Joan de Joanes, amb la qual cosa s’intueix una estreta relació professional entre ambdós, potser treballant associats en algun moment; tal vegada un bon exemple d’això fóra l’esmentat Retaule de Sant Esteve. El 9 de març de 1560, un nou Nicolás Falcó, fill d’Onofre, el va substituir en el càrrec de pintor de la Casa de la Diputació o Generalitat de València, pel que se suposa que Onofre ja havia mort.