Atribuït des de fa anys al pintor del taller de Francisco Ribalta, Abdón Castañeda, mantenim la mateixa opinió, però amb molts dubtes que tractarem de justificar.

L’assumpte, la victòria de l’arcàngel Sant Miquel sobre Satan o Luzbel, és un dels més freqüents a l’hagiografia cristiana. Inclosos els àngels —i el seu contrapunt els àngels caiguts— ja als textos bíblics més antics com també als llibres apòcrifs jueus com el Llibre d’Henoch, són des dels primers concilis de Nicea i Constantinoble matèria indiscutida de fe, i estructurats en diverses categories, especialment en el que ens afecta, la dels arcàngels, Miguel, Rafael i Gabriel, i altres menys significatius. A l’Apocalipsi de Sant Joan seran ells els qui tocaran les set trompetes després d’obrir-se el setè segell. Àngels i dimonis, i sobretot la victòria dels primers sobre els segons, han sigut constantment font d’inspiració primordial per a artistes, escriptors, pares de l’església o llibres devocionals.

Centrant-nos en Sant Miquel, el seu culte ve donat des del segle iv per l’església copta. Ell serà el que lluitarà contra les forces del mal, conductor de les milícies celestials i també guia de les ànimes i per això els seus atributs principals: espasa o llança, escut protector i com a vestit, segons l’època, jove donzell amb túnica i clàmide, milites romà o armadura. En la seua funció de pesar les ànimes (psicopompo) se li afegeix una balança. D’Abdón Castañeda se sap poc, i de vegades amb notícies contradictòries. Esmentat per Ponz, Orellana, Ceán Bermúdez, el baró d’Alcahali, Tormo i altres, seran Angulo, Pérez Sánchez i més tard Kowal i Benito Domenech els qui fixarien les seues dades biogràfiques i estilístiques conegudes. Naixeria cap a 1570 (a la vista de la data del quadre de Vieste que citem). En 1602 cobra del Col·legi del Patriarca per pintar quatre figures; el 1627 uns marcs daurats de la catedral de València. En 1616 s’inscriu al Col·legi de Pintors de la ciutat de València. Treballa amb l’equip de pintors de Ribalta a Segorbe el 1623 i entre 1624 i 1625 amb el mateix equip al retaule major de l’església d’Andilla, on Orellana, i recentment Alba Pagan, afirmen que pinta Els Esposoris de la Mare de Déu i el Descans en la fugida a Egipte. El 1995, Giovanni Boraccesi publica la restauració d’una Pietá de l’altar principal del convent de Sant Francesc de Vieste, a l’Apúlia italiana, on apareix una data i una signatura en part retallades : …587. …Astañeda. De ser el nostre pintor ens donaria un punt de suport en les seues atribucions, una confirmació per exclusió de la data de naixement, no després de 1570, i alhora ens confirmaria que fins i tot dins de l’equip dels Ribalta era capaç de signar una obra pel seu compte. Com va poder acabar allí aquest quadre? Tal vegada perquè la dita diòcesi estava administrada pel bisbe valencià José Esteve Juan, canonge de Segorbe. Sabem que mor en 1629, dada registrada a la parròquia de Sant Bartomeu de València.

El quadre, com tota la resta dels assignats a Castañeda és de qualitat mediocre amb rostres arredonits i inexpressius, i amb angelets de carnoses faccions. Aquesta falta d’estil és, com a paradoxa, la que difícilment podria mantenir l’atribució del nostre quadre, ja que el contrast entre la discretíssima part superior —Santíssima Trinitat— i la figura central de Sant Miquel, d’esveltesa sorprenent, encara que de rostre ovalat sense massa expressió, només podria justificar-se si pensàrem que podria haver conegut —mitjançant còpies o gravats— el ja en el seu temps el famós quadre del dit tema pintat per Guido Reni el 1636 per a l’Església dels Caputxins a Roma. D’aquest quadre el nostre manté tot el traç de la figura, canviant només la postura del seu braç dret i substituint la figura humana del dimoni per un
monstruós i medievalitzant àngel caigut amb ales i cua. Però en aquella data, Castañeda ja feia uns set anys que havia faltat.

No tenim resposta definitiva sobre l’autoria. Si hi pensássem en el taller de Ribalta, tal vegada Gregorio Bausá, que mor el 1656 o Urbano Fos, que ho
fa el 1578.