José de Ribera, anomenat L’Españoleto, va nàixer a Xátiva el 1591 i va morir a Nàpols, on va viure gran part de la seua vida, el 1652. La seua vertadera formació, la que realment va condicionar el desenvolupament posterior de la seua pintura, va haver de produir-se a Itàlia, encara que no sapiem massa on i com es va produir. S’ha parlat, potser en excés, d’un primer aprenentatge valencià, on per aquells anys Francisco Ribalta era el pintor que marcava estil. Es coneix recentment la seua ruta cap a Itàlia, gràcies a la declaració en el processetto matrimoniale del 1616 publicat el 2015 per Porcio i d’Alessandro ( ) … farà uns deu anys que vaig eixir de València, la meua pàtria, i vaig anar a Roma per aprendre a pintar i on vaig estar deu anys. Per tant va arribar a Roma en 1606 i a Nàpols en 1616. En aquell període va estar a Parma en 1610 i 1611. Allí dirà d’ell Ludovic Carracci …aquest pintor espanyol que segueix l’escola de Caravaggio.

En qualsevol cas la tècnica delicada i ràpida dels seus dibuixos, ben diferent de l’espanyola, és italiana i va poder aprendre-la en la seua estada a Parma. No se sap tampoc amb qui va estudiar, encara que tal vegada va treballar al taller del Cavaller d´Arpino i va poder veure obres del Correggio, de Parmigianino i dels Carraccí, adalils del classicisme bolonyès que, imperant, tractava d’enfrontar-se al clarobscurisme radical de Caravaggio. Ja a Roma va ser un esperit convençut i receptiu de la nova pintura. És precisament allí on estudiarà a Miguel Angel i els frescos de Rafael a les estances i lògies, i dedicarà moltes hores al dibuix. La seua formació sembla un poc desconcertant, compaginant el seu exquisit dibuix i els seus contrastos de clarobscur.

En traslladar-se a Nàpols no podem oblidar que, a banda de la seua pertinença a la Corona espanyola, era la segona ciutat d’Europa, rica, amb encàrrecs, dels que participa Ribera, rebuts sobretot dels virreis espanyols: Ducs d’Osuna, d’Alba de Tormes, d’Alcalá o d’Arcos, Comte Monterrey o del fill natural de Felip IV, Juan José d’Àustria, a qui Ribera va fer en 1648 un excel·lent retrat eqüestre. Està per tant ocupat i feliç, casat amb Caterina, filla d’un pintor italià, Giuseppe Azzolino.

Això li farà dir en 1625 a Juseppe Martínez quan aquest el visita: …em trobe en aquesta ciutat molt admès i estimades i pagades les meues obres a plena satisfacció meua… Espanya és mare piadosa per als estrangers i cruelíssima madrastra per als seus propis fills…

Això i les nombroses obres que d’una manera o d’una altra arriben a la península el fan estar present i influir en la pintura espanyola amb una reelaboració de l’estil de Caravaggio: contrastos de llum, amb pinzellades amb relleu per donar textura real, de tal manera que li farà dir a Longhi que …és el primer intent d’atorgar un contingut quasi experimental a la naturalesa.

El Sant Onofre que ens ocupa, a vegades interpretat com Sant Pau ermità, atesa la similitud dels seus atributs, és coherent amb les obres que realitza en la dècada dels trenta, semblants en tècnica i fins i tot en grandària: mig cos, fort naturalisme amb violenta il·luminació tenebrista, pinzellada robusta quasi amb relleu. Els seus apostolats i sants, diferents dels d’El Greco o Rubens, tenen caràcter humà i immediat, tipus populars però dignes, homes reals traslladats al llenç amb el vigor d’allò visible, fort impacte cromàtic sense mediacions idealitzants.

Publicada l’obra que ens ocupa per Derby com a original, Felton la fa de l’escola de Ribera, Pérez Sánchez i Spinosa la confirmen com de la mà de Ribera, per les seues afinitats amb les obres d’aleshores. Atribució que ha de mantenir-se, encara que tal vegada no estiga exempta de puntual col·laboració de taller a la vista de la gran producció d’aquella dècada. La seua signatura, al peu dels quadres és un resum essencial de la seua vida: Jusepe de Ribera, Hispanus, Valentinus et Academicus Romanus, faciebat partenope 1630.