Aquest monumental díptic en el qual la mirada de l’espectador se submergeix i es perd gojosament és, sens dubte, una de les peces més belles i impactants, tant de la Col·lecció Fundació Bancaixa en la seua totalitat com de l’important conjunt d’obres de l’artista alemany reunit per aquesta. L’obra va ser adquirida quan era propietat de Heinrich Ehrhardt, alemany establert a Madrid i que, amb el barceloní Carles Taché, ha sigut un dels dos galeristes que s’han ocupat de difondre la producció artística de Förg al nostre país.

Es tracta d’un altre quadre amb vocació de mural (tres metres d’alt per cinc d’ample), d’un quadre lluminós i envoltant que ens parla de la capacitat de Förg per trencar amb les seues pròpies regles de joc inicials i plantejarse, sense renunciar a l’abstracció ni a una certa ortogonalitat, resultats més lliures, quasi a les fronteres de l’expressionisme abstracte o, per a ser més precisos, del que la pintora i crítica d’art Elaine de Kooning va definir com impressionisme abstracte. L’escriptura, amb molt de dibuix i dispersa, posseeix aquí una especial gràcia per causa de la incorporació al projecte d’una inesperada dimensió paisatgística, atmosfèrica, vegetal i floral que ens condueix, efectivament, prop de l’esperit impressionista. Estem per tant molt lluny de la quaresma minimalista, però també molt lluny de la indagació en una poètica del sublim (Rothko, Newman) que la va precedir. Ens meravella la capacitat de metamorfosi de l’artista, la seua recerca de la levitat i de la fragilitat, la seua capacitat per a, durant aquest període tan diferent de tots els seus anteriors, construir quadres en què floten les formes rodejades de molt d’espai en blanc, el seu gojós estar en el món i gaudir d’allò purament retinià, una actitud que per moments podria recordar inesperadament, atesos els seus antecedents més ortogonals i sistemàtics, els grans lírics de l’escena nord-americana, els més afrancesats, com Sam Francis —tan apassionat pel Monet de les Nimfees— o com Helen Frankenthaler. Gran lector de poesia, Förg demostra així ser capaç de produir-la, com si res, amb els pinzells.