A partir de 1906 Sorolla triarà les platges del nord d’Espanya per estiuejar amb la seua família en nombroses ocasions. Ja des del primer d’aquests estius, en el que resideix a Biarritz, visita també Sant Sebastià durant uns dies, per veure el seu amic el doctor Medinaveitia i consultar-li sobre l’estat de salut de la seua filla María, malalta. Sorolla ja havia estat a Sant Sebastià, però a partir d’aquest moment, serà el lloc on també es desplaçarà la seua família.

Serà en 1911 quan la família Sorolla estiuege “oficialment” a Sant Sebastià. Aquest any constitueix un punt d’inflexió en la pintura de Sorolla i en la seua carrera, marcats, respectivament, per l’evolució tècnica que suposa el quadre La sesta i per la signatura del contracte per pintar la decoració de la Hispanic Society of America. A partir d’aquell moment, tota la producció artística de Sorolla gira entorn de l’obra per a Nova York, pel que els estius següents, triarà el seu destí depenent dels estudis que haja de realitzar per als panells. Així, el 1912 la família residirà a Sant Sebastià, mentre que Sorolla prendrà aquesta ciutat com a base per desplaçar-se a El Roncal (Navarra), Ansó (Osca) i Lequeitio (Biscaia). També viatjarà a Sant Sebastià de camí a París en 1913, i en 1914 aquesta ciutat constituirà la primera etapa de l’estiueig familiar abans de traslladar-se tots a Jaca per a la boda de María.

A Sant Sebastià, Sorolla troba un ambient social ampli, cosmopolita, adequat per a les relacions socials dels seus fills i també per a les seues pròpies, mantenint un cercle d’amistats amb què estableix tertúlies als cafès, assisteix a partits de tennis o a carreres a l’hipòdrom.

A més, com sempre, Sorolla pinta. Són característics d’aquestes estades a Sant Sebastià els quadres de format menut, i ho són per diverses raons. Com ja hem dit, la realització de notes de color és habitual en Sorolla, i el que era habitual passa a ser quasi una norma per raons pràctiques, relacionades amb l’efímer del temps al nord, amb el poc de temps de què Sorolla disposava atenent la seua família i compromisos socials, i també per la necessitat de “descansar” dels grans formats que estava pintant per a la Hispanic Society. Sorolla continua pintant, però ho fa, ja més que per continuar entrenant la mà i l’ull per pintar ràpidament els quadres més grans, per plaer.

Aquesta intenció purament estètica, quasi egoista, d’un Sorolla que pinta per a si mateix es destil·la en cada centímetre d’aquestes taules, i per això ens resulten tan atractives. Es diu que en les distàncies curtes es coneix les persones, i en el nostre cas, en les dimensions menudes coneixem el pintor. En obres com Senyores en un banc del Passeig de la Concha, Sorolla és capaç de desplegar tota la mestria tècnica que havia aconseguit formidablement en La sesta i que no va poder desenvolupar als panells de l’encàrrec de Huntington. Qualsevol motiu li serveix per a recórrer aquest nou camí en el seu art, destacant els tipus que es troba a les platges i els passejos, reflectint amb exactitud fotogràfica els seus vestits, els barrets, les seues actituds, l’oci de l’alta societat anònima.