«Pintar la historia» es el título que el profesor Pérez Sánchez utilizó para un texto suyo en el catálogo de la exposición La pintura de historia del siglo XIX en España, celebrada en el Museo del Prado en 1992; me permito reutilizarlo en esta introducción a propósito de la serie sobre la expulsión de los moriscos del reino de València.

En efecto, en este siglo en el cual el poder de la imagen reproducida por medios mecánicos ha invadido nuestra vida y ha fijado, tal vez de manera un tanto efímera, los hechos que marcan la historia, no acabamos de darnos cuenta de que nuestro reconocimiento de los episodios sucedidos, sean reales, mitológicos, religiosos o simbólicos, se realiza siempre —o casi siempre— por medio de trazos que vienen a nuestra mente de imágenes pintadas, fijas o cinematográficas.

Dins d’aquesta teoria general és cert que hi ha moltes variants: d’una banda els assumptes narrats per la Bíblia o les grans gestes mitològiques clàssiques es reinventen en funció dels detalls literaris descrits amb un gran marge de llibertat per als creadors. En aquests casos la qualitat artística d’allò que s’ha reproduït va a tenir-se molt en compte a l’hora del seu reconeixement històrico-artístic. Pensem en Venus i Adonis de Rubens o en Adam i Eva de Dürer, per citar-ne alguns.

D’altra banda, estarien els fets històrics i fins i tot hi hauríem de fer una distinció fonamental: aquells que són reinventats ajustant-se a allò que han pogut recompondre els artistes, amb més o menys informació o imaginació, com per exemple El casament a València de Felip III amb Margarita d’Àustria recreat per Vicente Lluch, o El desembarcament a València de Ferran el Catòlic i Na Germana, de José Ribelles en el segle xix. En aquest tipus de quadres, la veritat documental, que n’hi ha, pot quedar emmascarada per la llibertat de l’artista. Altres exemples serien, Els últims moments del rei Jaume I, brillant composició d’Ignacio Pinazo, L’afusellament de Torrijos del gran pintor alacantí Antonio Gisbert o El dos de maig de Joaquín Sorolla.

Però, a més a més, estan les pintures que fan crònica històrica del que succeeix. En aquests casos si bé la qualitat artística té la seua importància, és abans que res la fidelitat, el document, el testimoni, el que es revela decisiu. En la nostra pròpia història immediata hi ha exemples ben importants, com la decoració dels distints braços al Saló de Corts de la Generalitat. Igualment La batalla d’Almansa de Buonaventura Ligli, realitzada el 1709. És en aquest grup on cal incloure els llenços de l’expulsió dels moriscos que ara analitzem i que són sens dubte elements essencials de la nostra història pintada.

Aquests llenços, i un altre que hi ha en una col·lecció privada, narren un dels fets més importants de la història espanyola de l’Edat Moderna, com és l’execució d’un manament de Felip III que posa en marxa l’expulsió dels moriscos del territori hispà, succeïda el 1609. Açò s’enllaçaria amb una decisió no complida de Felip II i el seu Consell d’Estat, de 1589.

Els motius últims de la dita ordre se n’ixen de l’àmbit d’aquestes línies i no són, sens dubte, senzills. S’uneix, d’una banda, un desig d’unificació religiosa, cultural i fins lingüística de la població dels regnes hispans, i d’una altra, interessos econòmics i polítics per controlar millor el nucli central d’una Corona molt expandida pel món.

En efecte, encara que no es va dur mai a terme una conversió forçosa de la població hispanoislàmica, els conversos, convençuts o no, seguien en línies generals mantenint els seus ritus religiosos, una llengua pròpia dialectal de l’hispanoàrab, i uns costums que procedien de segles enrere.

Presa la decisió, no sense profundes reticències, l’operació començarà pel regne de València i va estar al comandament del virrei Marquès de Caracena Seguim en aquest assumpte les transcendentals troballes dutes a terme per Jesús Villalmanzo Cameno a l’Arxiu del Regne de València, localitzant documents que no sols fixen l’encàrrec de les obres, sinó la seua autoria, que van ser publicats per la Fundació Bancaixa el 1997.

La sèrie que actualment es conserva, atès que és molt possible que se’n realitzara algun més, consta de set llenços, estant-ne un –l’embarcament pel port d’Alacant– en propietat privada. Els altres sis van ser adquirits per la Caixa d’Estalvis de València el 1980 als hereus de l’il·lustre historiador i polític valencià n’Elías Tormo i Monzó, que al seu torn els havia adquirit en 1917. Van ser donats a conèixer per primera vegada per un fill de n’Elías, home de lletres també, Elías Tormo Cerví, per mitjà d’un article publicat en 1977 en una revista d’àmbit local. Des d’aquell moment i fins la troballa dels documents, havien estat atribuïts a diversos autors i s’hi van utilitzar diverses dates.

Les conclusions de la documentació trobada són les següents: Se sap que va ser una sèrie encarregada directament per Felip III quasi al temps que succeïren els fets. Aquesta immediatesa és realment excepcional. Consten fins i tot documents que proven que una vegada realitzats s’embalen i envien a Madrid al Palau Reial.

El virrei mateix, el marquès de Caracena, busca un grup de pintors valencians que puguen iniciar immediatament els treballs. El fet de ser valencians garantiria quasi amb certesa que coneixerien els fets a narrar als llenços.

Consta també la documentació dels encàrrecs i els pagaments als pintors: Pere Joan Oromig, Jerónimo Espinosa, Vicent Mestre i Francisco Peralta, tots ells amb obra anterior ja realitzada i relativament coneguts. Les obres s’encarreguen i realitzen en un període temporal que va des de desembre de 1612 a desembre de 1614. Consta, en funció d’alguna referència en els repetits documents, que se’n van fer rèpliques —almenys una— pagada al mateix preu, per a algun regal regi.

Analitzem breument la vida i obres dels pintors esmentats:

Pere Oromig
Se sap poc d’ell. Va ser pintor actiu a València al primer terç del segle xvii. Membre de la Junta Directiva de l’acabat de crear Col·legi de Pintors entre 1616 i 1617. Amic de Francisco Ribalta i de Cristóbal Llorens, va fer diverses obres encarregades pel clero, coincidint amb el període en què Joan de Ribera va ser arquebisbe de València. Va tenir un germà notari i havia de ser de família respectable perquè arrenda una casa a València a un preu considerable. Rep l’encàrrec d’aquests quadres i cal imaginar que tenia taller obert a València amb col·laboradors, a la vista de l’escàs temps entre la seua signatura inicial i el resultat final. Podria pensar-se que l’esmentat Francisco Peralta, Antonio Bisquert i Lucas Figuerola formaven part del seu taller, perquè signen obres seues com a col·laboradors. Un incident tràgic en 1619, el possible assassinat de la seua dona, va provocar la seua posterior fugida i que fóra condemnat en rebel·lia a morir penjat.

Vicent Mestre
Els diputats de la Generalitat acorden decorar els murs de la Sala Nova de la seu palatina i es convoca els més acreditats pintors de València, estant entre ells Vicent Mestre que pinta el Braç o Estament Reial. Format en aquell estil tardo-manierista valencià, deixeble de Sariñena, a les ordres del qual treballa a la Sala Nova, evoluciona el seu estil cap a un cert contrast de llums, lluny encara de la innovació ribaltesca.

Jerónimo Espinosa
Nascut a Valladolid en 1562, coneix de prop l’esperit dels pintors de l’Escorial i algunes de les seues obres poden recordar l’estil de Navarrete el Mudo i els manieristes italians que allí treballaven. Traslladat a Cocentaina, amb freqüents viatges a València, treballa al Convent de Sant Domènec de València, forma part del Col·legi de Pintors i és el pare del ben conegut pintor Jerónimo Jacinto d’Espinosa. Va morir en la dècada dels anys quaranta del segle.

Francisco Peralta
Es coneixen poques dades de la seua vida. Treballa amb Bartolomé Matarana en 1602 en el daurat del retaule major de l’església del Col·legi del Corpus Christi, i forma part també, com Oromig, de la Junta Directiva del Col·legi de Pintors. Amic de Juan Sariñena i de Francisco Ribalta, arriba a rebre algun encàrrec de Sant Joan de Ribera. La seua col·laboració amb Oromig al quadre de Vinaròs i possiblement al d’Alacant i la seua identitat estilística permeten afirmar que treballaven en el mateix taller.

En resum, es pot pensar en uns quadres executats en pocs mesos, de complexes composicions, amb elements molt diversos i amb multitud de personatges. En certs detalls es poden apreciar pinzellades de qualitat amb figures executades amb vivor expressiva, escenes suggeridores i donant en tot moment un reflex testimonial de primera mà,refermats sempre per cartel·les explicatives i noms dels personatges més significatius, on no estalvien esforços per donar sensació de moviment.