En aquest díptic, en un dels treballs centrats en el tema de la crítica d’art, Castejón dialoga escenogràficament entre les figures del crític i de l’artista, viades compositivament amb les obres, endevinades al fons de la representació. Aquest triple nucli figuratiu (obra / crític / artista) es converteix en leitmotiv de totes les peces de la sèrie. El conjunt d’obres, sobre la crítica d’art, s’inicia a finals dels noranta i culmina al 2006.

A l’esquerra, l’artista, assegut enfront dels seus treballs, facilita la seua opinió al seu interlocutor. Enfront d’ell, el crític també intervé activament, reforçant l’escena de diàleg, que és la base de la representació. Crítica, doncs, entesa com a visió, reflexió i contrastació de parers.

La llum irreal que arriba per l’esquerra, junt amb determinats penediments, espontàniament mantinguts, configuren un escenari misteriós, d’una certa teatralitat i arrelam clàssic. Quelcom que facilita estratègies obertes d’interpretació, entorn de les funcions de la crítica d’art, de cara als possibles contempladors de la peça. L’estat de conservació és correcte. No s’han detectat alteracions de cap tipus a l’obra.

Neofiguració. Des de finals dels vuitanta, Joan G. Castejón reprèn l’entroncament amb l’herència de les formes clàssiques de la figura humana, subjectes a una certa idealització canònica. La composició formal del díptic és horitzontal. Hi ha un estudiat equilibri compositiu entre les dues parts de l’obra, que dialoguen en un mateix nivell espacial. L’austeritat cromàtica, pròpia del dibuix, sobre el fons bast i sèpia del cartó, aporta una determinada calidesa a l’escena i al significat del conjunt.

Estilísticament, les línies reforcen l’estabilitat, però, en tractar-se principalment d’escorços, apunten un cert moviment contingut, que accentua la sensació de diàleg entre ambdues formes figuratives
enfrontades compositivament. Hi ha una forta relació iconogràfica entre totes les obres que integren la sèrie dedicada a la Crítica d’art, com a tema monogràfic. També l’esquema de distribució compositiva respecta una espècie de clau iconogràfica comuna. D’una banda, la presència del crític inclinat cap a l’autor de l’obra, cercant l’entesa, aprofundint, potser, en la interpretació especialitzada,
enfront dels possibles contempladors. Als fons, es postula l’existència d’un tipus de mirada capaç de penetrar i gaudir en l’experiència estètica, com a recurs de formació del gust i de valoració de l’obra.

D’altra banda, la calavera, que cobreix el cap de l’artista, reemplaça tota possible corona triomfal, abundant en algunes claus iconològiques d’arrel clàssica. L’artista triomfador. De fet, en aquest plantejament passa de la glòria al misteri, per enllaçar amb la tradició de la vanitas, amb la presència de la mort, de la futilitat dels entossudiments humans. Sic transit glòria.

Aquesta certa ambigüitat, vinculada amb la figura de l’artista com a creador, sembla ubicar-lo en el context humà de l’esforç i la lluita que implica la conquesta de la glòria, però a recer de les realitats terrenals.

Iconogràficament la pintura comentada enllaça, de manera resolutiva, amb l’escultura pública del 2006, del mateix títol i sèrie, instal·lada a la plaça de l’Ajuntament d’Elx.

La capacitat pictòrica de l’autor, amb sòlida formació i experiència, en el desenvolupament d’una figuració potent –amb suficient versatilitat compositiva, estudiada sobrietat cromàtica, fortalesa en el dibuix i destacat tractament de llums–, converteixen Castejón en un dels més sòlids valors de la seua especialitat. La representació de la figura humana es resol en una ostentació de jocs formals i en un dens entramat narratiu d’escenes obertes a la reflexió de la nostra història cultural.