Dins de l’anomenada escola de Düsseldorf de fotografia, Axel Hütte, que avui viu entre Berlín i la ciutat on va estudiar amb els llegendaris Bernd i Hilla Becher, representa l’angle més romàntic, per oposició a la fredor dominant en els seus condeixebles Càndida Höfer, Andreas Gursky, Thomas Ruff i Thomas Struth. (El cas de Günther Förg ja hem explicat que és a banda). I també l’angle més diferenciat: poc és avui el que l’uneix als altres, tot i que va ser assistent de Bernd Becher i encara que ara compartisca estudi amb Gursky i Struth. Dit açò, cal precisar que, al món germànic, el romanticisme —vegeu el cas del gran i meravellós Caspar David Friedrich, tantes vegades citat pels crítics a propòsit del fotògraf que ens ocupa— pot ser compatible amb la fredor.

Mentre altres dels seus companys de grup es van decantar per allò més pròxim, privilegiant el món urbà i el de la indústria i seguint en aquest sentit la senda becheriana, Hütte, en canvi, té relativament poques obres inspirades a la ciutat. Són notables, sens dubte, les seues visions dels suburbis londinencs, de la Ponta della Dogana i altres espais venecians, de les nits de la banlieue parisenca o d’una Viena teatral i fantasmagòrica. Però ell ha sigut sobretot un pacient observador de la naturalesa, algú que ha cercat preferentment espais verges, i sovint extraeuropeus, darrere d’allò que, conversant amb Santiago B. Olmo, definia com «l’enquadrament més sublim». Així l’hem vist contemplar rius a Austràlia o Costa Rica o Brasil o Veneçuela o Sud-àfrica, unes palmeres reflectint-se en un altre a Hawaii, coves a Mèxic, muntanyes a Noruega o Equador o Nou Mèxic, el desert d’Atacama a Xile, El Calafate o el Perito Moreno a la Patagònia argentina, Islàndia, Alaska i així successivament… No té res d’estrany, en aquest sentit, que la seua individual de 2004 al Palau de Velázquez, en el catàleg de la qual escriuen la comissària de l’exposició, Rosa Olivares, i aquest escriptor viatger i amant del paisatge que és Julio Llamazares, portara un títol en llatí, «Terra incognita», una denominació amb sabor a la tradició dels vells exploradors i científics com, per exemple, el seu compatriota el gran Alexander von Humboldt. A l’exposició estaven representades totes les facetes del seu treball, incloent-hi el retrat. Per la part de la naturalesa hi havia, entre altres coses, una fantàstica vista del desert d’Almeria a l’altura de Tavernas, el pic Veleta en aquella província, la boira a Yuste, visions de la Toscana i de Portugal i de Suïssa i, sobretot, despullades visions costa-riquenyes, veneçolanes, australianes, islandeses, brasileres, sud-africanes, hawaianes… La seua segona i de moment última exposició individual institucional a Espanya, celebrada el 2008 a la Fundació Telefónica, a Madrid, es va titular «En terres estranyes», i va estar plantejada com un viatge exòtic i essencial i amb una bellíssima immersió al riu Tajo al seu pas per Aranjuez —una de les imatges pertany a la col·lecció del Reina Sofia— i una mirada a les cimes de Gran Canària, Lanzarote (a la Fundació Cèsar Manrique de les quals havia viatjat l’esmentada mostra del Palau de Velázquez), La Gomera i La Palma. El catàleg de l’exposició de Telefónica, a més d’un lúcid text crític de Miguel Fernández-Cid, inclou una mena de cant coral al Nou Món: fragments d’una carta de Cristòfol Colom; de la Brevíssima relació de la destrucció de les Índies, de Bartolomé de les Casas; dels Naufragis, d’Alvar Núñez Cabeza de Vaca; d’El segle de les llums, d’Alejo Carpentier; d’Orellana descobreix l’Amazones, de George Millar; d’Un episodi en la vida del pintor viatger, de Cèsar Aira; d’El laberint de la soledat, d’Octavio Paz, i de Confesse que he viscut, de Neruda.

Lluny de les selves i dels rius tropicals, el díptic fotogràfic que ens ocupa està pres al Sólheimajökull, una important glacera islandesa. L’atmosfera que hi regna recorda alguns quadres del citat Friedrich. Venint cap al segle xx, estem prop de les composicions binàries, límit, radicals, de Rothko, un far, a la vista està, per a quasi tots els artistes europeus, del qual posseeix obra la Fundació Bancaixa. De Friedrich a Rothko. No oblidem mai el subtítol que hi va posar l’historiador de l’art nord-americà Robert Rosenblum al seu canònic llibre sobre la tradició romàntica del nord en pintura.

El díptic que ens ocupa va passar per les mans de Mário Sequeira, activíssim galerista portuguès de qui Bancaixa també ha adquirit diverses peces de Julian Opie. Sequeira és el segon galerista de la Península Ibèrica a haver-se ocupat de l’obra de l’alemany; la primera va ser Helga de Alvear.

Cal esmentar, finalment, que el 2017, Axel Hütte va estar a València amb motiu del Dia Internacional dels Museus, invitat per la Fundació Bancaixa, a la seu de la qual va protagonitzar un acte públic en forma de diàleg amb el fotògraf alacantí resident a Zuric Juan Fabuel, que aleshores hi exposava i el treball del qual li interessa molt.