Aquesta sèrie està formada per un conjunt de 156 estampes procedents d’altres tantes làmines de coure que Picasso va gravar, quan tenia més de 90 anys. A les obres s’aprecia la seua vellesa amb una iconografia que no deixa de mostrar un Picasso ancià.

Les estampes no guarden una visió de conjunt, però totes tenen en comú una mirada retrospectiva a la vida i obra i un senyal a la memòria visual de l’artista. Per això, s’albira el tema del circ, al qual Picasso era assidu en la seua joventut; el nu femení, amb imatges de bordells, o el seu “deute” amb altres pintors pels quals sentia admiració.

La creació de la Suite 156 es va estructurar en tres moments. A partir de gener i fins al 25 de maig de 1970, Picasso va gravar més de 50 planxes de coure. Una segona etapa va arrancar el 25 de febrer de l’any següent i es va prolongar fins al 16 de juny, amb quasi cent planxes, trenta-huit dedicades a la imatge de Degas. Finalment, al març de 1972, va realitzar tres coures més, dos per a la Suite 156. Tota la sèrie va ser impresa pels germans Piero i Aldo Crommelynck. D’aquesta sèrie es van tirar cinquanta exemplars numerats, existint únicament tres col·leccions completes. Una, la número 10/50, pertanyent a la Fundació Bancaixa.

Són constants les referències que el pintor malagueny fa en la Suite 156 a la història de l’art, descobrint empremtes d’altres mestres de la pintura com Rembrandt, Degas, Goya, Murillo o Delacroix en les interpretacions que Picasso realitza de, per exemple, la figura de Goya de les majas, o de lesescenes d’inspiració orientalista que va plasmar Delacroix a la seua obra.

Però junt amb el pictòric, també l’univers personal i familiar està present en aquesta sèrie, on Picasso no oblida alguns dels temes constants en la seua obra com les dones i la inspiració eròtica. El recorregut per la Suite 156 suposa endinsar-se en el Picasso més madur que manté el vigor de la seua activitat creativa com artista.

Aquesta Suite és també reflex del joc de tècniques que li agradava practicar a Picasso en els seus processos de gravat: de la simple mossegada a l’àcid a les aiguatintes amb resines o amb sucre, o les maneres negres. Junt amb l’heterogeneïtat de les tècniques, també és característica d’aquesta sèrie la diversitat de grandàries de les obres.