El 1968, quan Picasso tenia huitanta-sis anys, s’inicia de nou un període —del 16 de març al 5 d’octubre— d’enorme activitat quant al gravat, i el resultat va ser la realització de 347 gravats en dos-cents quatre dies d’activitat, en els quals va arribar a gravar en un sol dia fins a set làmines de coure. A aquest període en què sempre s’ha insistit en la seua tendència autobiogràfica corresponen les sèries del Pintor treballant i La Celestina, últim llibre dels il·lustrats per Picasso.

La sèrie va començar poc després de la mort del seu company i amic, el poeta català Jaime Sabartés (1881-1968). Picasso va dedicar un grup d’estampes a la seua memòria. Aquesta sèrie està plena de referències a temes que ja havia tractat amb anterioritat, com l’escriptor francès Honoré de Balzac (1799-1850), Rembrandt (1606-1669), El Greco (1541-1614) i també a la seua família —pares, esposes i amants— que sovint apareixen com artistes, o formant part d’escenes de circ. Amb ironia i humor Picasso va repassar la seua vida en aquesta sèrie. De fet, Picasso s’observa sovint en moltes de les imatges de la Suite 347 com a voyeur en aquestes imatges de la fantasia i la imaginació. La Suite 347 es va imprimir en col·laboració amb els germans Piero (1934-2001) i Aldo Crommelynck que, el 1963, van establir un estudi a Mougins, quan Picasso tenia huitanta-dos anys. La prolífica producció de Picasso es va basar en la confiança absoluta que tenia en aquests mestres gravadors.

De la Suite 347 es van realitzar cinquanta exemplars i dèsset proves d’artista, a més d’altres cinc sobre paper Rives abans d’acerar els coures. L’exemplar de la Fundació Bancaixa és una de les proves d’artista, signades a llapis per Picasso.

La Suite 347 va ser mostrada per primera vegada la tardor de 1968 a la galeria Louise Leiris, de París, on va haver d’habilitar-se una sala privada, d’accés restringit a adults, per a exposar una part de la sèrie de tema eròtic, estampes que comprenien els “jocs” del pintor Rafael amb la seua amant La Fornarina. En aquesta sèrie, Picasso complementa l’escena principal amb grups de voyeurs, en alguns casos figures religioses, saltimbanquis, el pintor mateix, Miquel Àngel o el seu habitual col·laborador, Aldo Crommelynck.

En la Suite 347, com en la Suite 156, entra tota la imatgeria del Picasso ancià: els grans mestres, el món de les corregudes de bous i de les cantaores de flamenc, el món de la mitologia grecoromana i sobretot el món del paisatge mediterrani. Al voltant de seixanta-sis imatges es dediquen a un tema tan espanyol com el de La Celestina, novel·la de què l’artista posseïa dos exemplars antics, un del segle XVI.

Així mateix es troben àmplies referències a la vida quotidiana, a la pròpia infància de l’artista, o a allò que Picasso podia veure en la televisió francesa, com pel·lícules de romans, o les Mil i una nits, etc. També apareix la presència del general De Gaulle, etc. Però aquesta Suite també està plena de referències a altres artistes, com Rembrandt, el ja citat Rafael, Ingres, al quadre d’El Greco L’Enterrament del Comte d’Orgaz, a la pintura de Manet, a la de Monet, etc.