Ambroise Vollard (1866-1939) és el marchand que va tenir major influència sobre el desenvolupament de l’art modern. A partir de 1918 va concentrar tots els seus esforços en l’edició dels que va anomenar “llibres d’artista”, sens dubte la seua vertadera passió. Vollard va treballar sempre en estreta col·laboració amb l’artista gravador, amb l’estampador i amb l’impressor. Ell mateix elegia el paper, els tipus d’impremta, l’enquadernació i la posada en pàgina de textos i il·lustracions.

La primera relació de Picasso amb Vollard com a editor no va ser fins a 1913, quan Vollard va comprar una sèrie de làmines de coure a Picasso.

La col·lecció propietat de la Fundació Bancaixa pertany a l’edició feta sobre paper verjurat menut i les noranta-set estampes estan signades per Picasso amb llapis negre i, segons informe del seu anterior propietari, Quentin Laurens, va ser signada en la seua totalitat per Picasso per a Louise Leiris la dècada dels anys 60. Els tres retrats de Vollard estan signats per Picasso amb llapis roig.

Les estampes realitzades durant aquesta època es poden considerar com un diari íntim. Les imatges no segueixen cap seqüència lògica, obeeixen més aviat a les seues obsessions i als esdeveniments externs i personals de l’artista. En entrevista amb el periòdic L´Intransigeant (15 juny 1932) amb motiu d’una retrospectiva, li va confessar al seu interlocutor i amic Tériade: «la meua obra és com un diari».

En tota la Suite Vollard la protagonista principal és Marie-Thérèse Walter (1909-1977), el gran amor de Picasso dels anys trenta, a qui va veure per primera vegada al gener de 1927. Marie-Thérèse tenia dèsset anys. En 1930 la va instal·lar en un apartament a París, mentre vivia amb Olga. A partir de 1932 l’interès en ella com a model es va incrementar, apareix amb tanta freqüència en les seues pintures, dibuixos, estampes i escultures, en els seus distints estats d’ànim i formes, que podem considerar-la la gran heroïna del món fictici de Picasso. Atrapat entre la còlera de la seua esposa Olga i la seua passió per Marie-Thérèse, Picasso va arribar a considerar-lo el pitjor moment de la seua vida. En moltes estampes dels anys trenta, tots els personatges femenins són el retrat de Marie-Thérèse.

Marie-Thérèse per a Picasso va ser l’antítesi de la mort, la plenitud de la vida, l’ardor de l’amor juvenil, la femme-enfant i l’encarnació del seu ideal pictòric proclamat ja en les neoclàssiques figures femenines dels anys vint.

Els temes de les estampes en aquesta llarga sèrie semblen un tant arbitraris, atés que varis estan sovint interrelacionats. No obstant això, les estampes poden classificar-se en dos grans grups dominants: “L’escultor al seu estudi” i “El Minotaure”. Combinació dels dos temes que havia treballat en els seus llibres anteriors: la mitologia i l’artista al seu estudi. Coincidint amb el període (1931-1935) que Picasso va treballar com escultor a Boisgeloup, va elegir el tema de l’escultor al seu estudi rodejat de models i estàtues, generalment de naturalesa clàssica.

Quant a la finalitat de les estampes amb el tema del Minotaure coneixem que Vollard es proposava publicar en 1940 un llibre sobre el mite del Minotaure, que inclouria tant les quinze estampes de Picasso com un text sobre el mite del poeta francès André Suarès, Minos et Pasiphaé. La maqueta d’impremta que es conserva comprèn les quinze estampes i tres fulls de text, entre els quals la portada en què s’explicita que conté aiguaforts de Pablo Picasso. Però la mort de l’editor en un accident de cotxe el 1939 va impedir que el projecte es fera realitat.