Paral·lelament a la seua obra com a pintor, Förg va desenvolupar un solidíssim treball com a fotògraf, part del qual va poder contemplar-se a València el 1999, a l’IVAM, en una exposició realitzada conjuntament amb el Reina Sofia, comissariada per Alicia Chillida, i que, abans que al Centre del Carme, va poder veure’s al madrileny Palau de Velázquez. Enfront del mode fred i objectivistaque dominà entre els seus coetanis, ell va patentar un estil casual, intuïtiu, subjectiu i dietarístic que va aplicar amb gran tenacitat i constància a edificis emblemàtics del temps de les avantguardes, un temps que, quan Förg va començar a interessar-s’hi, solia estar arraconat, en ruïnes. Es van succeir així les seues mirades a l’Alemanya del temps de la República de Weimar –inclosa la Bauhaus–, al Moscou constructivista de la dècada dels anys vint –dins del qual li interessava especialment la figura de Konstantín Mélnikov–, a la Itàlia feixista –amb mirades a la Universitat de Roma de Marcello Piacentini, a l’EUR també romà i tan metafísic, a Adalberto Libera i sa Casa Malaparte a Capri i, sobretot, a Giuseppe Teragni i sa Casa del Fascio a Como–, a la casa de Ludwig Wittgenstein a Viena, a l’arquitectura de Jože Plecnik a Ljubljana i Praga i a la pròpia capital austríaca, a l’Atenes art déco, a la Romania de la Columna de l’Infinit de Brancusi, a l’exili arquitectònic alemany a Turquia i Israel… En alguna ocasió es va fixar en el patrimoni arquitectònic espanyol i, en aquest cas, cal recordar les seues mirades al pavelló de Mies per a l’Exposició de Barcelona de 1929; al gimnàs del madrileny Col·legi Maravillas, una de les obres mestres d’un arquitecte de culte com Alejandro de la Sota, un dels mestres per cert de Juan Navarro Baldeweg; o al treball d’Álvaro Siza a la ciutat de Santiago de Compostel·la. Aquest esguard sobre el passat d’una disciplina com l’arquitectura ha de ser posat en relació amb les seues indagacions sobre alguns grans tombants d’un altre art, el de la paraula, i així hem de recordar l’existència d’una sèrie de llibres seus en els quals dialoga amb poemes de Hölderlin, Ezra Pound o Paul Celan, entre altres. Reiner Speck, en un text especialment interessant (pròleg al catàleg de l’exposició celebrada per l’artista el 1997 a la Galerie Lelong de París), suggereix un fort paral·lelisme Pound-Förg i considera ambdós com avantguardistes tradicionalistes.

La magnífica fotografia que ressenyem, única que documenta en la col·lecció la faceta fotogràfica d’un artista molt exhaustivament representat en aquesta com a pintor, va ser presa a la capital d’Israel i pertany al dilatat cicle d’imatges en blanc i negre que va dedicar als barris d’estil Bauhaus de Tel Aviv i Jerusalem, recollit al seu llibre Photographs: Bauhaus Tel Aviv-Jerusalem (Ostfildern-Ruit, Hatje Cantz, 2002); en realitat, catàleg de l’exposició d’aquest títol celebrada a Weimar i posteriorment presentada a la pròpia capital d’Israel. Ja foren alemanys exiliats o d’altres procedències, arquitectes com Genia Averbuch, Joseph i Zeev Berlín, Zeev Heller, Pinchas Hütt, Richard Kauffmann, Lucian Korngold, Samuel Mestiechkin, Zeev Rechter o Ariel Sharon, entre altres molts, han sigut recuperats en aquell país.

Aquesta fotografia, molt rodchenkiana en el concepte, pertany a un grup de vinti- dos incloses al llibre en qüestió relatives a un conjunt d’edificis emblemàtics construïts per la russa Genia Averbuch el 1934, després de guanyar el corresponent concurs, a l’actual plaça Zina Dizengoff de la que és coneguda com la ciutat blanca, i certament Förg amb aquest cicle no desmenteix tal denominació. Una altra de les imatges pertanyents a aquest cicle va ser elegida com coberta del volum, la qual cosa ens dóna una idea de fins a quin punt l’ocasional passejant de Tel Aviv era conscient de la importància que posseeix el lloc dins de la trama urbana de la capital israeliana. Rudolf Schmitz, en la seua contribució al catàleg, dóna detalls exactes sobre aquell deambular i sobre les persones que van ajudar l’artista a descobrir tot allò, com també sobre la seua capacitat per apropiar-se d’aquell projecte utopista tan degradat pel pas del temps. Feliçment, la seua inclusió per la Unesco en 2003 en la llista del patrimoni cultural de la humanitat i l’acció del Bauhaus Center de Tel Aviv, fundat tres anys abans, han permès que es prenga consciència de la importància internacional de tal llegat. Té raó Rudi Fuchs quan interpreta les fotografies de Förg en clau malenconiosa. I també té raó Max Wechsler quan subratlla que els dos projectes més rellevants del Förg fotògraf van ser les seues fotovisions de Moscou, Tel Aviv i Jerusalem, i quan afirma que, encara que per descomptat aquestes tenen un extraordinari valor documental, el que hi triomfa i el que les fa tan úniques és la subjectivitat de la mirada del pintorfotògraf, pel que també han de ser posades en relació amb els seus quadres.