Realitzat només dos anys abans de la seua defunció, l’oli titulat Tierras rojas de Luis Arcas forma part de la sèrie Paisajes i representa una de les temàtiques més desenvolupades per l’autor, junt amb els retrats. Com a protagonista de l’obra, un paratge muntanyós, pràcticament anònim, on s’aprecia una composició de traços geomètrics i superposició de plans amb pinzellada solta i detalls poc definits. La presència de les formes es referma tant en el cromatisme com en el punt de vista, que recupera la contemplació de l’entorn des de l’amplitud angular d’un mirador. D’aquesta manera, l’autor exposa la relació entre art i naturalesa per reformular uns plantejaments pictòrics que ja va començar a conrear en els anys seixanta.

En aquesta obra subratlla el sentit de l’aridesa envoltada per les terres roges que es converteix quasi en un objecte al·legòric, identificador del sentit del paisatge. Les línies de fuga queden establides seguint la pròpia morfologia de la vall, encara que l’horitzontalitat altera la seua configuració per mitjà d’un grup d’arbres aïllats en primer pla. Aquest recurs ja havia sigut empleat per Arcas Brauner altres vegades, com podem comprovar en diverses peces titulades ‘paisatges amb arbre’. L’obra es desenvolupa a partir de la divisió dels tres plans: el cel, l’orografia de la muntanya i els elements de la planura, situats més prop de l’espectador. L’estructura del quadre, ordenada i harmònica, mostra el resultat de l’evolució d’Arcas cap a un esquematisme pròxim a la neoabstracció, com un símptoma de la identitat en la seua última etapa.

Com a pintor de paisatges, bodegons i retrats, Luis Arcas desenvolupa una trajectòria que combina diverses estratègies lingüístiques renovadores. Enaquest sentit, les seues composicions alteren l’herència de l’academicisme per introduir l’experimentació d’altres recursos. La col·lecció de la Universitat de València compta amb els retrats dels rectors José Corts Grau i Rafael Bartual Vicens, ambdós de 1975, als que Arcas va tractar d’aportar un aire més modern mitjançant l’ús d’àmplies pinzellades i un colorit cridaner. Des d’una formulació semblant, als seus paisatges comprovem l’alliberament del color respecte al dibuix, subratllant els contrastos cromàtics des de la manipulació dels valors de l’escala. Membre fundador de l’associació valenciana Arte Actual (1959–1973), i molt pròxim a l’evolució plàstica que succeïa a París, Arcas incorpora als seus paisatges l’abstracció de la forma centrada en el color. Ho podem observar en la superposició de plans ordenats que integra tant en els entorns muntanyosos, com en les seues composicions de platges. A les segones atmosferes, els contrastos cromàtics l’acostaran a una estètica fauvista. En la peça Tierras rojas l’execució d’una pinzellada més solta permet la utilització del color suavitzant els contrastos.

Són comuns en moltes de les seues pintures la imatge de la muntanya simplificada per formes geomètriques elementals. Mitjançant aquestes imatges l’autor desenvolupa una harmonització de colors junt amb l’establiment d’un esquema del paisatge que reafirma en moltes composicions. Des de la successió de plans policromats, Luis Arcas construeix l’ordenació de la representació des d’una il·luminació equilibrada. El contrast que aporta la pinzellada destaca en un exercici de matisos on un espai de vegades apareix com una massa quasi de monocrom, amb ocres, marrons i rojos. Luis Arcas Brauner aconsegueix combinar els contrastos del detall en el retrat sobre fons pla i els estudis de la perspectiva als paisatges. Els espais a l’aire lliure, quasi sempre eludint la presència de gent, formen una estructura renovadora per mitjà de la pròpia composició i des de l’ús del color.