Pintor de formació i encara que no ha deixat en cap moment de practicar l’art dels pinzells, en el nou mil·lenni José Manuel Ballester s’ha consolidat com una de les grans veus de la nostra escena fotogràfica. Aquesta imatge resulta especialment representativa de la seua mirada. Pertany, igual com l’anterior, a la seua ja nombrosa collita brasilera, fruit de diversos viatges successius i sempre en relació amb el seu treball per a la galeria Dan de Sâo Paulo. En aquest cas, el pretext triat és una esvelta torre en construcció, a Brasília, ciutat de nova planta concebuda per Lúcio Costa i els principals edificis públics de la qual són, com en aquest cas, obra d’Oscar Niemeyer. Urbs geomètrica i per algun flanc metafísica, Brasília ha sigut una gran font d’inspiració per a Ballester, com abans ho va ser per a nombrosos col·legues seus, molts dels quals, per cert, sobretot els primers a arribar —pense, per exemple, en el franco-brasiler Marcel Gautherot—, van fotografiar també edificis en construcció. Va ser el complex conjunt de bastiments erigit per a un edifici de 182 metres d’alt —última obra de Niemeyer, que va acabar en 2012, l’any de la seua mort— el que va retenir l’atenció del fotògraf, que ens el mostra com una mena de gegantina randa o de colossal peça cinètica en l’ona dels veneçolans Jesús Rafael Soto i Carlos Cruz Díez, o encara més, en la del francès François Morellet. La torre amb quelcom de gran flor —el mateix Niemeyer, recorrent al títol d’una bellíssima cançó de Caetano Veloso, la va batejar Flor do Cerrado—, la trama metàl·lica all over dels bastiments, el joc de la llum a sobre…, tot contribueix en aquesta imatge a una sensació de monumentalitat i també de monotonia: una gran extensió ocupada per unes formes, per uns mòduls que es repeteixen i que podrien multiplicar-se fins a l’infinit a l’espai.

Si, com ho va plantejar el títol de la seua exposició en Alcalá 31, en el cas de Ballester la realitat acaba desembocant en abstracció, açò és especialment cert en el cas d’aquesta fotografia, l’arrel conceptual de la qual posseeix una mena de puresa minimalista, la mateixa que aflora en moltes que el seu autor ha anat prenent d’interiors lluminosos i… silenciosos —per exemple, en l’escala carioca present en aquesta col·lecció—, la mateixa que s’obri pas també als seus quadres buidats, una singular manera de revisitar el Prado i altres grans museus i l’univers dels mestres d’antany. Puresa minimalista que també regna, per cert, en bona part de les pròpies pintures del madrileny, a aquesta part de les quals cuadra l’adjectiu de silencioses.