Quan amb motiu de la seua individual de 2002 a la madrilenya Galeria Marlborough al firmant d’aquestes línies li va correspondre redactar el pròleg del catàleg, va deixar escrit el següent sobre l’obra més important de quantes allí es van poder contemplar: «Tríptic dels dos horitzons, el [quadre] de majors dimensions, tres metres d’alt per sis d’ample, i també el més complex i el més abstracte, quadre que té alè de mural, i que presumiblement a Marlborough serà col·locat a l’eix central, a la paret del fons, resulta […] prodigiós, per com, sobre una trama constructiva, hi esclata la llum, esclaten els drippings, esclaten els colors, els grocs i els rojos, en diàleg amb els blaus i els negres. Mur energètic, radiant, esplendent, mur últim, xarxa, verticalitat manifesta: una de les obres mestres del seu autor, i el quadre que més m’ha impressionat des d’aquella altra imatge definitiva que és Nit i dia (1996), que pertany a la col·lecció del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia».

«Juan Navarro Baldeweg al pont Atake» es titula el text de què extrac les línies precedents: en el record, aquell immortal gravat d’Hiroshige de la pluja sobre l’esmentat pont. I obrint aquest, una citació d’un dels éventails japonitzants de Paul Claudel. En la coberta del catàleg, on apareix, es reprodueix el panell de la dreta del tríptic. Ramón Rodríguez Llera és autor d’un llibre sobre les Resonancias orientales en la obra de Juan Navarro Baldeweg (Universitat de Valladolid, 2014). Ressonàncies a les quals hem fet abundants referències quants ens hem acostat a la producció de Baldeweg, tan abundant en citacions a Hiroshige —que dins de la Col·lecció Fundació Bancaixa té en Opie un altre rendit admirador—, a cal·ligrafies xineses o japoneses, a làmpades menudes o a dracs que, com ha explicatÁngel González, són símbol del poder de l’emperador… No podem oblidartampoc el caràcter prou oriental del paisatge alacantí, quelcom sobre el que torna Ángel, ara canviant Xina per Japó: «Sempre hem dit que aquestaregió de la Marina Alta té un aire japonitzant, sobretot quan els ametlersestan en flor, com succeeix a la Provença».

La llum és la gran protagonista, a la fi, d’aquest bellíssim tríptic entre Orient i Occident, i també una de les protagonistes habituals dels quadres del seu autor. De la llum ha parlat sovint el pintor i arquitecte. Exemple d’això és el que conta a Jesús Ruiz Mantilla, visitant de sa casa i estudi de Xaló, en referència a la seua arribada a la capital espanyola, procedent delseu Santander natal: «El que més em va meravellar en arribar a Madrid a estudiar amb 17 anys va ser la llum, tan distinta. Va ser com una revelaciómolt gratificant. Passejava per la ciutat per gaudir-la, del col·legi major alcasalot del Buen Retiro. Com aquí, a Alacant, una llum molt bella, matisada,dolça, blanquinosa».

La fórmula tripartida ja l’havia utilitzat Navarro Baldeweg al Tríptic de Bihzad (1999), en homenatge al miniaturista persa del segle xv d’aquest nom i el de major notorietat dels del seu temps.

Tríptics ambdós amb vocació de mural. Per desgràcia, no s’encarreguen tants murals a l’Espanya d’avui ni es pensa massa en aqueixa clau, en la integració de les arts, que va ser l’especialitat del veneçolà Carlos Raúl Villanueva, però, si hi ha un pintor entre nosaltres que seria capaç d’encarar satisfactòriament aquest tipus d’encàrrecs d’envergadura —parlem d’envergadura física, però també conceptual—, aquest és Navarro Baldeweg.