El quadre representa una figura femenina de mig bust vista de perfil, mirant cap a l’esquerra. La composició es troba molt pròxima als retrats de dama que Manolo Valdés ha pintat a l’oli en diverses ocasions, prenent com a referència un model sense determinar de la pintura florentina. Al catàleg de l’exposició On paper, que es va celebrar a la Galeria Marlborough de Nova York el 1992, se citen onze versions diferents d’aquesta figura pertanyents a la mateixa sèrie d’obra sobre paper, totes sense títol.

La sensibilitat pel paper ha sigut sempre una constant al treball de Valdés i hi és freqüent la combinació de tècniques, les superposicions o l’ús del collage per a referir distintes textures. Però és en 1991 quan produeix les primeres peces sobre paper en què el collage emula de manera tan clara l’efecte de l’arpillera, amb els seus rissos, els seus esgarranys i les seues textures, recursos que, tant en paper com en tela, aporten corporeïtat a l’obra. L’any següent produeix la sèrie a què pertany l’obra que ens ocupa, imprimint-hi un cert aspecte d’investigació entorn d’aquest model de perfil femení sense definir; aquesta aparença reforça el caràcter d’esbós que s’atribueix generalment al paper.

D’altra banda, l’encàustica és una tècnica primitiva, complicada i molesta de treballar, en la qual Valdés probablement es fixa a partir de Jasper Johns. S’ha empleat al llarg de la història de manera discontínua i irregular precisament per la dificultat que entranya l’aplicació en calent de la cera pigmentada. No obstant això, la senzillesa primitiva dels materials, de gran estabilitat física al llarg del temps, junt amb la mestria requerida en la seua aplicació, atorguen a la tècnica un caràcter de noblesa que Jasper Johns va saber aprofitar en la seua segona sèrie de banderes americanes. L’ús de l’encàustica al paper que ens ocupa contribueix a reforçar el sentit d’obra plena, enfront de la naturalesa d’esbossos previs, que Valdés atribueix a aquesta sèrie de papers.