L’obra de Sandro Botticelli, tremp i oli sobre taula —la imatge del qual ha estat presa en préstec per a la realització de la peça de Rafael Armengol—, es titula Venere e Marte. Pintada en 1483, es troba a la National Gallery de Londres i mesura 69 × 173 cm. Imatge de llarga tradició pictòrica, des del Quattrocento italià, representa Venus, deessa de l’amor i Mart, déu de la guerra.

Per la seua banda, l’obra realitzada per Rafael Armengol, en 2004, relectura i homenatge a l’obra de Botticelli, és un llenç de 145 × 360 cm. Presenta una estructura en quatre franges verticals, pretext estratègic per a representar, amb un llenguatge propi, pres dels mass media, el mateix relat històric que Botticelli, però ja plenament contextualitzat, pels seus recursos plàstics, al moment actual. D’altra banda, una franja horitzontal d’uns 15 cm. creua així mateix transversalment les verticals, detenint-se en cada fragment amb la preponderància d’un únic color, accentuant així la seua rellevància i creant una alerta perceptiva immediata. S’aprecia, per tant, en tot això, una clara intencionalitat i té el suficient impacte perquè l’espectador s’introduïsca, sense més, en el joc participatiu que el projecte pictòric li ofereix. L’estat de conservació de la peça és màxim, en tots els sentits.

És característic, en la trajectòria d’Armengol, prendre préstecs dels clàssics i retre homenatges als seus autors favorits. Efectivament, Botticelli ha sigut objecte de les seues relectures tant en 1986 com en 2004. Els seus estudis i reflexions sobre la reproducció de la imatge i el comportament del color, l’han portat a adoptar un llenguatge summament personal.

L’anàlisi estilística i formal haurà de vincular-se directament amb els procediments tècnics del seu llenguatge plàstic. Ací rau l’explicació de l’estructura que divideix en franges el quadre, ja que en cadascuna s’aborda l’aplicació diferenciada d’un procediment alternatiu, fruit de la seua sistemàtica investigació entorn dels colors llum (que són additius) i els colors matèria (que són subtractius) amb els seus comportaments diferenciats, en ser treballats al quadre. El tractament de les franges una i dos de la peça es basa en els colors matèria, mentre que el de les franges tres i quatre ho fa amb els recursos dels colors llum.

A més, la presència de trames, de trepatges calats, de cambres hermètiques, d’aerògrafs, de sistemes de reserva i d’esborrament són estratègies exigides en el tractament, valoració i selecció cromàtics.

Facilitades les referències de l’obra de Botticelli, en relació al d’après d’Armengol —Venus i Mart, 2004—, iconogràficament hauríem d’apuntar com Botticelli mateix ja es va inspirar temàticament en un sarcòfag dels Museus Vaticans (Bacus / Ariadna mantenen poses semblants). A més Luciano de Samosata en els seus Diàlegs, en descriure la pintura històrica de la Boda d’Alexandre el Gran amb la princesa Roxana, centra part del seu ékphrasis en els comentaris als sàtirs que els rodegen i acompanyen. Botticelli concedeix així el mateix protagonisme a aquests “amoretti”/ sàtirs, que juguen amb l’elm i la cuirassa de Mart, que reposa, mentre Venus vigila el son de l’adolescent, com a ideal de la bellesa masculina. Simbolismes (vespes/Vespucci), al·legories neoplatòniques (virtut/ matrimoni) i referències narratives clàssiques fetes mite (l’amor venç a la guerra), vénen a coincidir en la proposta artística del tema.

Considerem que aquesta obra de Rafael Armengol podria ser exemplificada, en si mateixa, com una completa lliçó pràctica de les seues estratègies experimentals. Seria una espècie de didàctica de la pintura, ja que, en la suma dels seus quatre sectors constituents, es materialitza pedagògicament el conjunt dels procediments operatius, que han generat els seus diferents llenguatges artístics.