Hi ha, curiosament, un costat simbolista en Julian Opie (Londres, 1958), un costat paisatgista morós, deliciosament líric, bucòlic… Li interessa el gènere paisatge, i dins d’aquest s’ha delectat especialment a cercar-li equivalents moderns a les estampes japoneses d’Hiroshige i altres mestres. Li interessa el gènere i, al mateix temps, està clar que li interessa plantejarlo en clau resoludament contemporània. En la seua pintura, en l’escultura, a les seues instal·lacions, compareixen molts elements del nostre entorn quotidià, des d’automòbils fins a trens o avions, passant per pals de la llum o senyals de circulació. No té res d’estrany que molts d’aquests paisatges siguen explícitament, d’una banda, molt road movies, el que ell anomena roadscapes; és a dir, paisatges de carretera, paisatges contemplats des d’un automòbil, com ho són, dins de la pintura pop nord-americana, els del desaparegut, un poc oblidat i no obstant això molt interessant Allen d’Arcangelo, pintor d’autopistes, coetani del Jack Kerouac d’On the Road.

Tanmateix, a pesar de tanta contemporaneïtat, Opie sembla voler preservar sempre el territori del paisatge com a regió d’extrema puresa i essencialitat. A la seua web, alguns d’aquests paisatges van acompanyats de músiques d’amics seus (James Last i Saint Étienne, entre altres) que van per un costat meditatiu i repetitiu. Músiques que contribueixen eficaçment, pot comprovar-ho pel seu compte el lector, a aqueixa idea d’una puresa en el fons un poc ingènua.

L’estil amb què està pintada aquesta marina de quasi dos metres d’alt per més de dos i mig d’ample és, com sempre en Opie, enormement senzill, sintètic, sofisticat i, sobretot, eficaç. Algú que coneix molt bé el seu univers, el crític d’art gallec David Barro, prologant el catàleg de la individual que el pintor va celebrar el 2006 a la Galeria Mário Sequeira, en una aldea pròxima a Braga, emprava una expressió feliç: realisme sincopat. Opie coneix la tradició, la història de l’art, però té també un costat pop i un altre geomètric i per què no quasi minimalista —tals van ser els seus orígens, neominimalistes, i no té res d’estrany en aquest sentit que haja escrit sobre la seua obra un artista d’aquella ona com és Liam Gillick— i, així mateix, un costat naïf. Valora els llenguatges sintètics i digitals del nostre temps, per a ell compten els jocs de construcció, el dibuix dels xiquets, els scalextrics, els ferrocarrils en miniatura i la resta de andròmines de la nostra infància.

Amb el dit estil, en aquest quadre Opie arriba a un no-estil ubicat en les imprecises fronteres entre una figuració d’arrel simbolista i l’abstracció. D’alguna manera, podríem llegir aquesta obra, i altres seues semblants, com un nou avatar de la tradició romàntica del Nord, de Friedrich a Rothko, tan brillantment historiada per Robert Rosenblum.